diumenge, 30 de març del 2014

L'ANC i la presó espanyola

Que no ens confonguin: només és qüestió de voluntat popular.


A les demandes democràtiques de la societat catalana, els polítics representants de l’Estat espanyol només han donat una resposta: No!

Després d’anys i panys infructuosos intentant encabir les característiques nacionals de Catalunya en una Espanya comprensiva i plural, la majoria de la societat catalana vol votar en referèndum la possibilitat d’escollir la independència del país.

Resposta de dretes i d’esquerres espanyoles (amb honroses excepcions, és clar!): no pot ser, és impossible, la constitució no ho permet...; i múltiples clams apocalíptics paternalistes: no volem que els catalans s’empobreixin, generarà frustracions, patirem durant trenta o quaranta anys les conseqüències...

De res no serveix apel·lar al dret internacional, de res no serveix intentar fer-los entendre que no poden mantenir empresonada una societat que només vol manifestar democràticament la seva voluntat. Són incapaços d’optar per vies polítiques com al Canadà, Bèlgica, el Regne Unit, Alemanya o Txecoslovàquia on les constitucions i les fronteres no són immutables sinó que responen a la voluntat de millorar la convivència social.

I a Espanya?: la Constitució és una presó que defensen a ultrança aquells que més la van combatre; les fronteres són immutables pels segles dels segles i obliden que enguany fa 40 anys justos de la darrere modificació de les fronteres de l’Estat espanyol.

El poder mediàtic intenta atemorir el poble de Catalunya: primer, aïllant el president Mas com si fos l’únic independentista; després, titllant la societat catalana de feixista (sí: no poden entendre que els milers de ciutadans que viuen a Catalunya i que no hi han nascut tenen tota la llibertat per sentir-s’hi partícips, per ser catalans de ple dret); i, últimament, demanant la il·legalització de l’Assemblea Nacional Catalana i l’empresonament de la seva presidenta. I això des de la premsa més que subvencionada pel govern espanyol.

I sí: després, quan vénen, diuen que els agrada molt Catalunya i que se l’estimen. Però resulta que no la volen escoltar: “digueu el que digueu els catalans, no hi teniu dret”. És una manera molt curiosa d’estimar i de seduir: “si no calleu i feu el que nosaltres volem, us empresonarem. Ah!, i llavors potser us tornarem quatre duros dels que us hem recaptat...”

Aquest proper cap de setmana està prevista l’assemblea general de l’ANC. Hem entrat en l’any decisiu, no podem recular ni una passa perquè el 9 de novembre ens cridaran a les urnes i hem d’estar a l’alçada de les circumstàncies. I l’11 de Setembre, 300 anys després, l’hem de fer molt grossa.


Tots amb l’ANC!

dissabte, 22 de març del 2014

Març: la feina d'ADAG40

Comencem bé el Ple, votant el suport a la candidatura de la portalada del monestir de Santa Maria de Ripoll per a la declaració de patrimoni mundial de la UNESCO. Com que es tracta d’elogiar el romànic, aprofito per posar la falca de la independència de Catalunya: el romànic (de la vall de Boí, de Ripoll, de...) és l’estil arquitectònic dels catalans que es van independitzar, fa mil anys, de l’imperi franc; a veure de què serem capaços, mil anys després, els catalans de la nova Catalunya independent. L’Ignasi Mulleras (PxC) ho aprofita per condemnar la crema d’esglésies dels “rojos”... Tothom té els seus referents!


Aprovem definitivament la reforma dels estatuts dels organismes autònoms. Nosaltres sempre hem defensat que l’important és que tots els grups hi siguem presents i que es dinamitzin els consells assessors. D’altres, defensaven que els grups de l’oposició havien de tenir vot (ni que fos testimonial) i que ens havíem de repartir la presència en els diversos organismes. No penso que sigui important, sinó que remarco l’avenç que suposa la nova organització, sobretot si dinamitza la participació de les diverses entitats.

Liquidació dels pressupostos del 2013: 741.000€ de superàvit (com sempre, des del 1998), però que no en podem disposar de la manera que voldríem, sinó limitats per les lleis de control de l’administració local que imposa el PP. Felicitem, és clar, els olotins que paguem impostos, els serveis econòmics que els gestionen i l’interventor municipal que en regula l’aplicació. Deixeu-me que em citi: “significatiu el que passa amb la supressió de la paga de Nadal del 2012 als treballadors locals: ni en van poder disposar els treballadors que se la mereixien, ni en pot disposar l’Ajuntament perquè està obligat a reservar-ne la dotació, condemnada potser a voltar per l’espai pels segles dels segles...; o, encara pitjor, com ja va passar el 2008 amb els xecs nadó, utilitzats com a arma electoral!”

Un punt polèmic va ser l’aprovació del Pla Director d’Espais Verds per a l’hexenni 2014-2020. Vam manifestar la nostra sorpresa per la precipitació en la presentació del Pla i vam demanar que en aquest tipus de plans plurianuals se’ns tingués en compte per a la seva redacció definitiva. Ja entenem que és un Pla de continuïtat del que s’estava fent i que bàsicament ha estat redactat amb criteris tècnics del personal del SIGMA, però no deixa d’incorporar actuacions importants que s’haurien de valorar d’una altra manera, pensem nosaltres. Per no encallar el procés, ens vam abstenir, però pensem que aquests plans que afecten la vida quotidiana de la ciutadania haurien de ser consensuats amb tots els agents implicats. L’alcalde ens va respondre que ho tindrien en compte i que, si calia, reservarien el pla per més endavant. Nosaltres vam subratllar que hi ha un mes d’exposició pública i que potser calia comptar amb els veïns de les zones implicades en canvis d’arbrat, etc.

El punt més important del Ple va ser la presentació de la moció d’ADAG40, amb una sèrie de mesures per intentar pal·liar la situació dels aturats de més de 45 anys. No cal dir que tots els grups vam estar molt d’acord amb donar-los suport. Nosaltres vam subratllar la idea de crear una taula de treball per plantejar qüestions encaminades a millorar-ne la situació.

El moment més lamentable del Ple va ser amb la moció d’urgència que presentàvem CiU i ERC, a petició de l’AMI i l’ANC. De fet, no era una moció d’urgència, sinó (com va remarcar el mateix alcalde) un error per no haver-se incorporat en la Junta de Portaveus de divendres, i que es va demanar d’incorporar a la Comissió Informativa de dilluns, però els altres grups no ho van poder creure oportú. En el Ple, doncs, vam haver d’aprovar-ne la urgència (cosa òbvia perquè la moció demanava el suport municipal a la campanya “signa un vot per la independència” que se celebrarà aquest mateix cap de setmana): PxC i PSC, però, no en van veure la urgència...

El punt delicat va venir quan vaig començar a defensar la nostra posició en la moció tot llegint un dels paràgrafs inicials. En aquell moment, els representants del PSC em van començar a interrompre, queixant-se que estava llegint coses que no deia la moció i argumentant que ells no tenien el mateix text... Tot i insistir-hi reiteradament en la lectura del paràgraf en qüestió, no van voler escoltar. Segons ells, el paràgraf que deia: “a través d’aquesta campanya, la ciutadania dels nostres municipis podrà adreçar-se als seus representants al Parlament de Catalunya i emplaçar-los democràticament i reglamentàriament, mitjançant el Dret de Petició, a convocar el referèndum d’autodeterminació” no volia dir estar a favor de demanar un referèndum sinó de demanar la independència...

En fi, quan tenim la cua de palla... deu ser per alguna cosa! I, com que es van enfadar, no van fer precs ni preguntes.


Nosaltres sí que en vam fer: vam demanar la millora de la il·luminació de la carretera de les Trias i d’altres vies urbanes per evitar accidents i tenir en compte les capçades dels arbres (lligant-ho amb el Pla d’Espais Verds). També vam demanar que s’adeqüés l’horari de prohibit aparcat per bus escolar als nous horaris dels instituts i que se’ns donés més informació sobre el projecte del Parc dels Volcans que vol impulsar l’actual equip de govern. Finalment, també vam lamentar que l’Associació de Veïns de Montolivet s’hagués quedat sense junta i demanàvem a l’equip de govern que hi posés de part seva per intentar que això no passés en altres associacions.

diumenge, 16 de març del 2014

Federalisme o amnèsia selectiva?

Estelada 2014 està fent una sèrie de xerrades amb representants dels diversos grups del Parlament de Catalunya que s’han mostrat favorables al “dret a decidir” o a fer un referèndum sobre el futur polític de Catalunya.


D’entrada, és de lloar la pluralitat d’aquest cicle d’Estelada, que no sempre ha estat així. Per això mateix, intento no perdre’m cap intervenció, encara que avui he hagut de fer una marató perquè venia d’assistir a la xerrada de la Gemma Calvet (amb la col·laboració d’en Pere Bosch) a Besalú.

El ponent del PSC avui ha estat el diputat del PSC Ferran Pedret. Decebedor! El resum l’ha sintetitzat en Jordi Feu, a la “fila 0” com a representant d’Idesga: s’ha quedat perplex!

En Ferran Pedret s’ha limitat a repetir fins a l’avorriment el mantra que el federalisme ho resoldrà tot: podrem votar sobre la independència, viurem segons les lleis que vulguem, garantirem la immersió lingüística a l’escola... Però tot això ho hem de fer amb el consens amb els partits espanyols. Haurem d’esperar deu, quinze, vint anys... I no vulguem pensar el que ens pot passar si fem alguna passa sense comptar amb la legalitat de l’Estat espanyol: la fractura social a Catalunya i fins i tot alguna situació extrema de la qual s’estimava més no parlar-ne!

Total: voteu els nostres amics del PSOE, que ens ho resoldran tot...

Com ha dit algú, s’ha de reconèixer la valentia d’en Pedret a l’hora de venir a explicar el seu “projecte” en territori no gaire afí... Però, home!, ja fa temps que no ens mamem el dit!

Pel que fa a la qüestió econòmica, per exemple, ha tornat a apel·lar a l’acord que tingui present el principi d’ordinalitat entre les comunitats autònomes. Ha obviat, és clar, que va ser el mateix PSOE qui va eliminar l’ordinalitat en l’Estatut del 2006.

S’ha mostrat defensor d’un referèndum pactat amb l’Estat. Ha obviat, és clar, que el seu mateix partit ha votat enguany en contra de traspassar al Parlament de Catalunya la competència per convocar un referèndum d’acord amb l’article 150.2 de la Constitució Espanyola. Ell mateix, que s’ha declarat jurista expert en processos federals, ha reconegut que no sabia com havia anat la convocatòria del referèndum a Escòcia quan, de fet, es va produir per aquest mateix sistema, al qual el PSC hi va votar en contra en el Parlament català i en el Parlament espanyol...

Com sempre, ha defensat el federalisme perquè és la millor manera de mantenir els llaços entre els pobles treballadors de les diverses nacionalitats... I, llavors ha gosat manifestar (i cito textualment), l’europeista!, que els catalans diuen que són contribuents nets a la UE i que ells sempre han defensat el principi de solidaritat, però que no són independentistes perquè s’estimen més contribuir a ajudar els compatriotes extremenys que contribuir a fer escoles a Bulgària... No sé què pensarien alemanys, britànics i francesos sobre la destinació dels fons de compensació interterritorial europeus. Potser també s’haurien estimat més dedicar-los als seus respectius compatriotes, abans que donar-los al lli de la Duquesa de Alba...

En fi, que el tal Pedret ha vingut a la Garrotxa a explicar una sèrie d’obvietats teòriques que no tenen res a veure amb la realitat que viu el nostre país. He aconseguit mossegar-me la llengua i no dir res, però presentar-se al 2014 pretenent obviar que en Zapatero es va passar pel folre la seva promesa d’aprovar l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya; que els representants del PSOE van emprar totes les martingales possibles perquè es prohibissin internacionalment les seleccions catalanes; que Rubalcaba-Guerra van ribotar a gust l’Estatut aprovat pel Parlament..., és d’un cinisme més propi de la vella política que de la realitat del segle XXI.

Per acabar: en Ferran Pedret s’ha permès criticar que l’Oriol Junqueras afirmés que la tria no és “ens quedem com ara o ens arrisquem amb la independència, sinó avancem cap a la independència o retornem al franquisme”.

Sí, Ferran, sí: la tria no és PP o PSOE; la tria és: els catalans volem ser lliures de decidir el nostre futur o ens deixem absorbir pel centralisme espanyolista? Està clar que el PSC-PSOE ja ha decidit, però també està clar que la majoria del poble de Catalunya també s’ha manifestat, perquè la gent sí que no té amnèsia selectiva. Ara només cal materialitzar-ho.

PS: Vull remarcar dues dades finals..., una mica per veure el tarannà de la història.

Parlant d’història, tot i que ha reconegut que no era el seu fort, ha arribat a dir que no la tergiversem, perquè els barcelonins sí que van patir el setge borbònic del 1714, però també van patir l’austriacista del 1707... Us ho juro!: segons ell, borbònics o austriacistes, va ser casualitat, circumstancial. Ah!, i “en el marc d’un conflicte internacional”.

I, parlant de ciutadania, “què passaria amb la gent que viu a Catalunya i que té diverses identitats nacionals?” “Estic en contra d’un país petit que només tingui gent que se senti nacionalment catalana.” Us ho juro! El diputat del PSC ha arribat a fer un reduccionisme d’aquesta guisa... Sort que hi ha gravacions que ho demostren, que no m’invento res!


Sí, com en Jordi Feu, m’he quedat perplex. Ja venia amb prevencions, però no m’esperava tanta estultícia... Pels segles dels segles, amén!

divendres, 7 de març del 2014

Qüestió d'educació

(Article publicat a "La Comarca d'Olot", 6 de març de 2014)


Dimecres passat vaig poder assistir a la reunió ordinària del Consell Escolar Municipal. Hi participa tota la comunitat educativa: regidors, tècnics, professorat, alumnes, famílies... Treballant sempre en positiu i amb la voluntat de millorar l’educació a Olot.
Són temps difícils, no cal repetir-ho. La crisi amenaça la societat de manera implacable. Els professionals de l’educació veuen empitjorada la seva situació laboral: més càrrega lectiva, més dedicació, menys remuneracions, menys suport... L’alumnat veu perjudicades les seves condicions educatives: menys espais, menys atenció individualitzada, més massificació... L’estalvi pressupostari perjudica l’educació i n’acabarem patint les conseqüències, però la crisi tot ho justifica...
Més enllà de la crisi i de l’empitjorament de les condicions per a l’educació, només he pogut observar en la comunitat educativa representada pel CEM la il·lusió de tirar endavant, d’intentar millorar malgrat les circumstàncies. Per comptes de limitar-se a la queixa i a les demandes (que hi han de ser, és clar!), tothom s’arremanga, agafa el toro per les banyes i intenta tirar endavant per no perjudicar més el futur de la nostra societat.
Vull subratllar especialment el cas dels professionals que treballen en dues escoles públiques de la ciutat. Al llarg de l’any passat, van sortir a la llum pública els casos de dues escoles que, per un motiu o altre, patien algun problema puntual. Els de sempre van aprofitar per generar tensions, per magnificar la situació i instrumentalitzar-ho per atacar determinats col·lectius, per fer mal a la societat olotina. És una reacció fàcil, però que no porta enlloc més que a la crispació i a la tensió social: potser és el que volen.
Doncs, ben diferentment, els professionals d’aquestes dues escoles han afrontat la situació com ha de ser: amb determinació, amb seny i amb moltes hores de dedicació. Per comptes de lamentar-se’n i d’atacar els altres, han treballat per presentar una oferta nova i atractiva que pot capgirar una dinàmica negativa (d’acord amb l’Ajuntament i amb el Departament d’Ensenyament). És difícil, però estem convençuts que amb aquesta il·lusió se’n sortiran. I no és només un projecte de millora per augmentar el nombre de preinscripcions: la societat olotina potser no sabrà mai fins a quin punt els haurà d’estar agraïda per la seva iniciativa perquè això engresca, cohesiona i evita tensions que només poden fer mal.
I, més que la il·lusió dels equips professionals d’ambdues escoles (de la qual no n’havia dubtat mai), em va agradar encara més la reacció dels professionals de les altres escoles (públiques i concertades) presents al CEM: més que contemplar el projecte com un possible competidor, conscients de la importància social que pot tenir el fet que ambdues escoles se’n surtin, van rebre la iniciativa amb la mateixa il·lusió i interès que els directament implicats, convençuts també (per això són educadors, al cap i a la fi) que tot plegat convé al conjunt dels olotins.

A Olot, malgrat la crisi, la comunitat educativa segueix donant mostres d’una exemplaritat immillorable.