dimarts, 29 de juny del 2010

El Sant Pere de Portugal

No sé per què, però avui tenia ganes d’escriure quatre ratlles sobre els canvis imperceptibles que s’han anat produint en la nostra societat.

És evident que el fet em toca de prop: quan era petit, Sant Pere era festiu. La revetlla era un dels fets més memorables de l’any: una segona revetlla de Sant Joan. Els veïns feien rotllana al voltant de les fogueres i la mainada corria encenent petards per tots els racons!


Avui no hi ha fogueres, i els únics petards que he sentit em sembla que han estat per celebrar el gol de la selecció espanyola de futbol en els vuitens dels mundials de Sudàfrica contra Portugal.

Això m’ha portat a pensar que avui Portugal ha perdut..., però que ja fa tres-cents cinquanta anys que va guanyar.

Catalunya va perdre fa tres-cents cinquanta anys –per variar- i ahir mateix va tornar a perdre.


Potser les fogueres de Sant Pere no les tornarem a veure, però en la mà de tots està que el futur no ens depari una altra derrota...

L’autonomia que ens cal és la de Portugal!

divendres, 25 de juny del 2010

Pedrolo, encara!


Tal dia com avui, fa vint anys, moria Manuel de Pedrolo. Escriptor maleït. Si no fos pel sobtat encert d’haver escrit el Mecanoscrit del segon origen, un llibre destinat a la lectura adulta que amb facilitat encara ara poden llegir joves adolescents, Pedrolo seria un perfecte desconegut només vint anys després de la seva mort. Amb encert, Jordi Coca va publicar un volum d’entrevistes titulant-lo Pedrolo perillós.


Manuel de Pedrolo forma part d’aquella generació maleïda, que li va tocar obrir-se camí enmig de la sagnant dictadura que assolava el nostre país, després d’haver tastat –en la joventut- les mels de la llibertat. Mai no va ser un panxacontent, un conformista. Mai no va renunciar a les seves idees encara que per a ell, prolífic escriptor, suposés haver de deixar al calaix obres i obres que sota un règim autoritari com el franquista no es podien publicar.

En record de Pedrolo, només em cal citar-ne algunes afirmacions, en aquest cas d’una entrevista que li van fer el 1973 i que posteriorment es va publicar en un recull titulat Si em pregunten, responc.

Entre moltes altres coses, hi diu:

A la pregunta si el seu irreductible monolingüisme l’impedeix ser més conegut, contesta:

“Vist des de Castella, potser és així, però no ho és des de Catalunya. Avui sóc un dels novel·listes més llegits, aquí. És clar, hi ha això del bilingüisme, el qual, encara que només sigui funcional, t’obre algunes portes. En Pla i en Porcel, per exemple, són noms que sonen fora de Catalunya. Per què? Doncs perquè escriuen en un setmanari o als diaris en castellà, encara que el segon faci tota la seva obra de creació exclusivament en català. Sense una activitat periodística paral·lela, a un escriptor català li és difícil d’”entrar” a Castella. De mi et puc dir, per exemple, que «La Vanguardia» ben just si m’esmenta i que «Destino» només molt de lluny en lluny s’ocupa dels meus llibres. I són publicacions d’aquí. Imagina’t com han d’anar les coses per la Meseta.”

Gairebé quaranta anys després, no ens hem mogut ni un mil·límetre!

Pedrolo, és clar, ja argumentava que la literatura catalana era la que havia de ser, i prou!

“De la mateixa manera que tu anomenes literatura castellana només la que s’escriu en castellà. Em sembla una cosa de sentit comú. Hi ha una literatura francesa no escrita en francès, per exemple? Mai no n’he sabut res. Ionesco va néixer a Romania, però no crec pas que allí considerin que pertany a la literatura romanesa; pertany a la francesa, atès que escriu en francès. Com Beckett, que és irlandès. Thomas Mann va haver d’anar-se’n de l’Alemanya nazi i s’instal·là a Nord-amèrica, però va continuar essent un autor alemany, ja que escrivia en aquest idioma; mai no s’ha dit que els nord-americans volguessin incorporar-lo a la seva literatura. L’escriptor no el fa el naixement, ni la residència; el fa la llengua.”


I etcètera. Podrem reivindicar la figura de Manuel de Pedrolo i revisar tota la seva producció? O encara és massa avançat per als temps que corren?

dijous, 24 de juny del 2010

Sant Joan: festa nacional dels Països Catalans!

23 de juny, solstici d’estiu: plenitud del dia, cultes solars ancestrals. El triomf del foc! Vetlla de Sant Joan.

És curiós que aquests nostres països, tan oblidats i tan distants segons com, però tan propers en el fons, mantinguin arreu celebracions vinculades a aquesta festa.

Des de les fogueres d’Alacant als “jaleos” de Ciutadella, des dels castells de Valls a les falles del Pallars i de la Vall de Boí.

Arreu de la nació, catalans de tots els països, volten exultants arran del foc i esclaten petards i traques de celebració.


I fins als cims del Canigó es renova la flama que servaran eternament al castellet de Perpinyà, que també celebra el seu dia de Sant Joan, i que s’escampa per tots els racons del Principat.

Com sempre, celebracions que es mantenen amb més o menys vitalitat segons els casos i que cal preservar per mantenir l’esperit de tota la nostra nació.


Enguany, potser el sentir de les fogueres enceses amb la flama del Canigó no s’ha escampat com antany. Potser és l’hora de renovar i reimpulsar-ne la idea, potser és l’hora de tornar a revifar la voluntat de ser, potser és l’hora de refermar símbols que ens uneixen.


No per casualitat Acció Cultural del País Valencià ha presentat aquests mateixos dies les signatures que avalen la iniciativa legislativa popular en favor de l’espai de comunicació lingüístic: una televisió sense fronteres. 651.650 signatures! (321.150 al Principat, 253.549 al País Valencià, 29.472 a les Illes; i, encara, 29.070 a Navarra i 16.141 a Euskadi).

Som un país en moviment!

diumenge, 20 de juny del 2010

El paper d'Esquerra en els nous pavellons d'Olot

A mi que no m’agrada gens això del protocol, però que també penso que és inevitable que existeixi per tal d’evitar el caos, últimament m’ha tocat sucumbir en diverses situacions protocolàries.


Avui hem inaugurat a Olot dues magnífiques instal·lacions (esperem que amb l’ús quotidià puguem seguir dir el mateix, però de moment sembla que pinta bé): el nou pavelló de tres pistes amb parquet i el pavelló de patinatge. Penso que els esportistes s’ho mereixen sobradament, no cal ni dir-ho.

En la inauguració, han intervingut el president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, el vicepresident de la Diputació de Girona, Narcís Casassa, i l’alcalde d’Olot, Lluís Sacrest, a més del regidor d’esports, Quim Monturiol, i el president del CHO, Lluís Casas, en representació dels clubs usuaris dels pavellons. També hi era present, entre altres autoritats, la consellera de Salut, Marina Geli.


Ja podeu comprovar que el desembarcament de polítics del PSC ha estat notable. Al capdavall, el govern de la ciutat és en mans d’aquest partit i qui ha pogut tirar endavant aquests equipaments. Per això m’ha sorprès –i alhora n’estic plenament agraït- que l’alcalde s’hagi referit al paper d’Esquerra Republicana de Catalunya en la realització d’aquest projecte.

Bé: potser el públic assistent no ha acabat d’entendre la referència, així que em sembla just poder-la justificar amb aquestes ratlles.

D’entrada, el projecte dels pavellons depèn de la seva inclusió en les obres subvencionades per la Secretaria d’Esports de la Generalitat que, en aquesta legislatura i en l’anterior, depèn d’Esquerra. En l’anterior mandat municipal, els regidors d’Esquerra, Joan Torres i Jordi Estarlich, van col·laborar amb el grup del PSC perquè la Secretaria n’aprovés la seva participació. El Govern de la Generalitat, doncs, hi té molt a dir.

Més encara: el projecte definitiu dels pavellons, amb la seva ubicació final, s’acaba fent efectiu a inicis d’aquest període municipal, el 2007.

En aquell moment, el PSC era sol al govern municipal amb 9 regidors (la majoria absoluta de l’Ajuntament d’Olot és amb 11 regidors). Els dos regidors d’Esquerra formàvem –i encara formem- part dels grups de l’oposició. Doncs bé: tots els grups de l’oposició –CiU, PP, PxC i també ApG, que llavors encara era a l’oposició, ara ja no- van votar en contra de tirar endavant els pavellons tal com estaven projectats (defensaven fer-los en un altre indret). Tots junts feien 9 regidors, els mateixos que els de l’equip de govern.

La votació dels dos regidors d’ERC, doncs, era decisiva. La nostra posició va ser inequívoca des del primer moment: encara que ens diguessin –com de fet es va fer des d’algun grup llavors encara a l’oposició- que actuàvem com a crossa que apuntalava el govern inestable del PSC, nosaltres teníem clar que aquesta obra s’havia de fer com estava projectada, per bé de l’esport olotí. Hi vam votar, doncs, a favor. I no ens en penedim gens ni mica.

Les paraules d’agraïment de l’alcalde, doncs, estan més que justificades.

Posteriorment, pensem que hem demostrat que de crossa de l’equip de govern socialista res de res. Al contrari, alguns que llavors feien declaracions en aquest sentit són els que s’han acabat promovent com a apuntalador del govern. En fi, tothom ha de fer el que cregui que s’adiu més amb les propostes que havia fet als ciutadans quan es presentava a les eleccions i, quan sigui l’hora de passar comptes, que tothom posi sobre el paper el que haurà fet al llarg d’aquests quatre anys.

Nosaltres pensem que no ens hem mogut gens ni mica del que havíem presentat en el nostre programa electoral. I, entre moltes altres coses, la construcció dels dos pavellons en la zona on estava previst inicialment era el que havíem defensat –i defensem- des del primer moment.

Esperem que aquestes posicions no decebin els militants ni la ciutadania, ni tampoc les que haguem de prendre en el futur.

Seleccions catalanes


La secció local d’Olot d’Esquerra Republicana de Catalunya hem organitzat avui dissabte un acte en favor de les seleccions esportives catalanes. Evidentment, el protagonisme l’havien de tenir els esportistes i tota aquella gent que està treballant perquè l’esport català tingui la força que actualment ja té i, si pot ser, encara millor.

Ha estat un acte dens, amb la presència de Sergi Blázquez, vicepresident de la Plataforma pro Seleccions Catalanes, que està treballant tant i tant perquè les seleccions catalanes estiguin reconegudes internacionalment. Tot seguit, en representació dels clubs olotins, han intervingut en Jordi Vayreda, membre de la junta de la Unió Esportiva Olot –felicitat reiteradament pel recent ascens del primer equip de l’entitat-, Gaspar Senis, en representació del Club Natació Olot i, finalment, Agustí Colomer, president de l’exitós Club de Patinatge Artístic Olot.


Posteriorment, també han intervingut, en Blai Mallarach, waterpolista olotí que ha pogut defensar els colors de la selecció en algun partit amistós, i en Rai Arjona, també olotí, president de l’última federació esportiva catalana que ha estat reconeguda internacionalment, la de biketrial.

Per tancar l’acte, ha intervingut en Pere Gratacòs, que va ser durant quatre anys entrenador de la selecció nacional de futbol, des d’on va viure multitud d’anècdotes a què s’ha pogut referir detalladament.


Tots ells han subratllat la importància per al futur de l’esport català del reconeixement internacional de les seleccions catalanes i del fre que suposa l’oposició de l’Estat espanyol en totes les seves formes. L’esport català ja és prou important, però poder comptar amb seleccions catalanes suposaria un rellançament definitiu.

Avancem, doncs, pas a pas amb l’esforç de tots plegats.

divendres, 18 de juny del 2010

Símbols feixistes a Olot!

Avui és un dia històric!: el Ple de l’Ajuntament d’Olot ha aprovat una moció presentada pel grup municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya per retirar els símbols feixistes del cementiri de la ciutat.

De fet, la moció feia referència a l’existència -encara avui- d’un monument a “los Caídos” a la nostra ciutat.


El sentit de la moció era simplement intentar aplicar el que diu la Llei de la Memòria Històrica: cal eliminar la simbologia franquista de la via pública. No es poden exhibir símbols franquistes perquè suposen una manifestació del règim, una exaltació de la dictadura.

Evidentment, Esquerra pensava que aquesta llei es quedava curta. No declarava il·legal el règim franquista i, per tant, no anul·lava totes les lleis franquistes ni els seus judicis. És clar que encara hi ha molta feina per fer.

De fet, el sentit dels vots dels diversos grups municipals no semblava prou clar (especialment el del grup de CiU, que al·legava els costos que suposaria per als pressupostos municipals l’alteració d’aquest monument en un moment de crisi i de retallades com el que patim).

Personalment, vull agrair la intervenció d’en Quim Monturiol, regidor del grup socialista, que d’una manera especialment emotiva s’ha referit al seu avi, víctima dels descontrolats de la zona republicana i que, posteriorment, la seva història va ser utilitzada per a la propaganda de la dictadura. Com passa amb tantes altres víctimes, la seva família encara no ha pogut identificar plenament les restes del seu avantpassat.


Fa més de setanta anys del final de la guerra, i gairebé trenta-cinc de la mort del dictador i, en aquest país, encara no hem pogut parlar tranquil·lament de la veritat històrica: en tot aquest procés les veritables víctimes són aquells que es van veure immersos en una època de descontrol o de represàlies organitzades, sense que tinguessin cap possibilitat de tria.

Avui, finalment, el ple del consistori municipal ha aprovat amb els vots a favor de la majoria dels regidors (llevat d’en Joaquim de Trincheria, que hi ha votat en contra, i d’en Moisès Font i en Lluís Sacrest, que s’han abstingut) treballar per substituir el monument a “los Caídos” per un altre element que sigui respectuós amb la memòria de les víctimes i que no suposi una exaltació del règim franquista que durant tants anys ha estat utilitzant unes víctimes innocents en benefici propi.

Seguirem treballant perquè això sigui així!

dimecres, 16 de juny del 2010

Pretorians

S’ha de ser molt entès per treure l’entrellat de tota aquesta història.

El cas és que éque s una història no fa gens de bé a la democràcia (sí: quan parlem “dels polítics”, estem parlant de la democràcia en aquest país!). Suposo que, per als implicats,  el tema és intentar fer bullir l’olla i que tothom surti esquitxat!: d’aquesta manera, com que predomina allò de “qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra”, com que han aconseguit muntar una mena de “totuum revolutum” (tothom hi està emmerdat, no hi ha un pam de net), els veritables culpables queden deslliurats de la seva culpabilitat...

I no és així! M’hi rebel·lo: no tothom és igual. I aquesta és la grandesa de la democràcia!

Els que han traït el país, els que s’han aprofitat de la democràcia per enriquir-se, per col·locar els seus, per remenar les cireres..., que donin la cara, que expliquin la veritat, que se sàpiga. I, sobretot, que no emboliquin tothom.

Alavedra junto a Pujol en 1997. | Efe

Em vénen aquestes breus reflexions arran d’unes converses del cas Pretòria que he llegit a Esquerra Nacional. Les transcric perquè no se m’oblidin i perquè em semblen prou significatives, encara que els interlocutors no passin de ser uns xoriços!

Alavedra: «Avui he menjat amb el Mas, i uns quants d’aquells que li fem la cort econòmica, i llavors el tio diu que avui el diari dóna unes xifres de finançament que el deixarien bastant en pilotes, està molt preocupat.»
Prenafeta: «Que deixaria bastant en pilotes a qui?»
Alavedra: «A ell i a CiU, perquè és una xifra forta, i jo li dic escolta Mas però tu, sigui una xifra forta o no, has de dir que no es compleix l’Estatut».


 

No deixa de ser la conversa entre dos xoriços captada per la policia, però el cert és que, poc després, amb un finançament encara millor que el que comentaven, arran de la fermesa d’Esquerra i d’en Puigcercós, la resposta d’en Mas coincidia exactament amb el que deia l’Alavedra: no compleix l’Estatut!

diumenge, 13 de juny del 2010

Sandro forever!

Sandro Rossell serà el proper president del F. C. Barcelona a partir del mes vinent.


El soci s’ha pronunciat amb una participació notable –donades les circumstàncies- i un resultat inapel·lable. Endavant, doncs: el soci ha parlat i el que ha decidit bé ha d’estar. Res a dir.

En els últims anys, la institució s’ha caracteritzat per uns elements que l’han col·locada a primera línia de les entitats esportives de tot el món. Alguns d’aquests elements depenen directament de la gestió presidencial; d’altres, de la gestió esportiva; i, finalment, les més rellevants només de la sort.


Espero que en Sandro tingui molta sort, i que tots plegats ens puguem congratular!

La gestió d’en Jan Laporta té molts punts foscos, evidentment. Però hi ha unes línies que jo he valorat especialment i que m’agradaria destacar:

  1. 1)    Esborrar els dubtes sobre l’orientació nacional de la institució. El Barça és el club català més destacat. De Catalunya al món!
  2. 2)    Desterrar la violència de l’estadi. L’esport no és compatible amb un grupuscle d’energúmens que utilitzen el club per difondre’s i vehicular les seves frustracions.
  3. 3)    Potenciar els valors socials de l’entitat. L’operació Unicef no s’acaba a la samarreta. Aquelles entitats que remenen uns pressupostos brutals han de col·laborar en l’ajuda a aquelles parts del món que pateixen els mals del món capitalista. No en fem prou de fitxar jugadors africans, hem d’ajudar al desenvolupament d’aquelles terres.
  4. 4)    Seccions: contra el que s’ha anat criticant, penso que la gestió d’en Laporta ha potenciat prou les diverses seccions blaugranes. Els èxits són evidents. Ara: també és imprescindible calcar la ideologia esportiva del futbol a les altres seccions professionals.
  5. 5)    La Masia: aquesta és la clau de l’èxit! Per damunt de tot, si avui per avui el Barça és un club envejat al món, no és pels títols ni pel pressupost que remena, sinó perquè ha estat capaç de guanyar-ho tot i de fer un futbol inigualable amb una majoria de jugadors fets al planter de l’entitat. Això sí que no havia passat mai i és insospitat en qualsevol altre dels clubs europeus punters. I, a més, dirigits per un equip tècnic format també a la Masia. Aquesta és la clau de volta! Mai no havia passat això.

 

Com que no havia passat mai, però tot i així es pot repetir, m’agradaria que en Sandro en prengués bona nota i que comencés a treballar en aquest camí.

No vull ser au de mal averany, però no sé si el grup Godó l’hi deixarà... 

diumenge, 6 de juny del 2010

Adéu, Espanya!

Finalment, he pogut mirar el documental de la polèmica política d’aquesta setmana. Es veu que la televisió pública del nostre país no pot parlar d’un tema sobre el qual, com a mínim, han volgut opinar a les urnes més de mig milió de catalans, de moment.


Per a segons qui, la independència segueix sent un tabú. Millor: com més es capfiquen, com més critiquen, més vol dir que tenen por. Que s’acosta l’hora de la veritat.

De fet, el documental en qüestió no és res de l’altre món. Quatre dades sobre Grenlàndia, el Quebec o Escòcia, que ens serveixen per comparar-les amb Catalunya (sempre la Catalunya estricta; mai els Països Catalans), i poca cosa més.


Però presentar un documental que parli desacomplexadament de la independència de la nostra nació en la nostra televisió nacional es veu que ja és com un miracle... En fi: qualsevol pas endavant no deixa de ser un pas.

Els catalans només hem d’entendre una cosa: serem allò que vulguem ser!

De res no serveixen les dades macroeconòmiques, de res no serveixen els estudis socials, de res no serveixen les referències històriques o culturals. Només hi ha una realitat: la voluntat democràtica del poble català.

I tampoc no ens servirà que qualsevol d’aquestes nacions obtingui un dia d’aquests la independència. O d’altres de més properes com Euskadi, Còrsega o Flandes. Com ja va passar amb els diversos països europeus que es van independitzar a la fi del segle passat, sempre hi ha excuses per no vincular-los directament amb les possibilitats d’independència de Catalunya.

Hi insisteixo: Catalunya (els Països Catalans) serà independent quan els catalans vulguem. I felicitarem amb entusiasme els pobles que ens segueixin en aquest camí, o que ens hagin precedit. Però ni cap exemple, ni cap suport extern no ens farà la tasca que hem de fer nosaltres mateixos.


La independència només depèn del nostre esforç. Hi arribarem en funció de la nostra audàcia. I estic convençut que el camí és a punt d’arribar al seu final. No l’abandonem!

dijous, 3 de juny del 2010

Club Bilderberg


Quan era jove –ja fa molts anys, massa anys, potser-, sempre m’havien fet respecte els temes relacionats amb les societats secretes, els amos del món... No deixaven de ser històries relacionades amb  la fantasia, amb la creació literària, amb la ficció... Però sempre em generaven un cert respecte i, sobretot, malfiança.

Recordo especialment una història de Jules (Julio) Verne on els membres d’una societat secreta s’ajudaven entre si encara que, personalment, no es coneixien. Els unia la “germandat”: homes de bé!


Ja de gran sempre he pensat que tot plegat no eren més que fatxenderies i ganes de buscar tres peus al gat. Tot i que el tema de la maçoneria és una història recurrent i, a base de llegir i llegir, te la vas trobant cada dos per tres. I jo, que sóc un fan de les novel·les i els assajos d’Umberto Eco, encara més. Tot i així, sempre he estat reaci a pensar que tot plegat no fos més que foc d’encenalls o distracció de diletants.

Més recentment, he pogut descobrir que el que s’assembla més a aquestes “societats secretes” són els “lobbies de pressió”. Bé sigui a nivell econòmic, o simplement en la tasca quotidiana... Tot sovint, trobes que sobtadament sorgeix un grupet que acaba tenint una influència insospitada i que, d’alguna manera, sense saber ben bé per què acaba portant l’aigua al seu molí.

Avui, però, l’actualitat noticiària m’ha fet tocar de peus a terra! Enriueu-vos dels maçons al costat del poder (“suposat”) dels membres del “Club Bilderberg”!


Haver-ho sabut!: els amos del món s’han reunit en un hotel de Sitges, custodiats per les forces de seguretat del nostre país. Un bon cap de setmana per les personalitats més influents del globus terraqüi...


Potser és a Sitges on decidiran que els proletaris del món haurem de treballar fins als 67 anys, que ens haurem de pagar part dels serveis bàsics, que ens retallaran el sou, que renunciarem a les vacances anuals, potser estaran decidint ells solets la independència dels Països Catalans... Tornarem al temps dels maçons medievals?