Olot: Ple de febrer

Ja es preveia que tindríem un Ple mogut i la veritat és que va cobrir àmpliament les expectatives amb renovació de públic inclosa: consorci, policies i fracking es van rellevar successivament. Premsa i incondicionals a banda, només FES va resistir-lo sencer, si no vaig errat.

Per començar, felicitacions: en un moment que el 21% d’IVA posa en perill l’activitat cultural del país, que l’Ajuntament intenti facilitar l’accés a la cultura als més desafavorits mitjançant el projecte “Apropa Cultura” pensem que és ben lloable.

Felicitacions també per la celebració de l’”Any Joan Teixidor”. Vaig aprofitar per demanar que es tingués més en compte la figura de Teixidor, incorporant-lo per exemple en la “galeria d’olotins il·lustres”; i també vaig aprofitar per lloar la tasca de recuperació de la seva obra que han dut a terme tots aquests anys els companys del col·lectiu “Horitzó blavíssim” i també en Joan Josep Mayans amb les seves cançons.

El primer moment que va trencar aquesta harmonia inicial va ser l’aprovació del “Pla d’inclusió i de cohesió social”: després de felicitar els redactors del Pla, la Clara va fer una defensa absoluta de les bondats del projecte tot lamentant que les dures condicions econòmiques dificultaran poder tirar endavant totes les propostes, almenys fins que no constituïm la propera Catalunya independent. Tothom hi va estar a favor, llevat de PxC. M’estalvio els comentaris sobre la seva argumentació...

PSC i ERC vam votar en contra de la proposta de representants al Patronat de la FES. Evidentment, no perquè no creiem que els proposats no fossin prou vàlids, sinó perquè coincidim des del primer dia a no entendre els motius que porten l’equip de govern a fer una reducció del Patronat i a impedir que hi hagi representants de les diverses formacions polítiques que ara som a l’oposició. Des d’ERC pensem que és una reducció de la pluralitat de visions que no pot ser gens productiva, especialment quan en tots aquests anys de vida de la FES aquesta pluralitat no ha generat cap mena d’entrebanc, ben al contrari, al funcionament normal de la Fundació.

També es va aprovar provisionalment l’ampliació d’usos comercials de l’espai de can Domènech, que ja vam aprovar inicialment el novembre del 2011. Com llavors, no ho veiem prou clar i, per tant, ens vam abstenir.

En l’apartat de mocions, vam aprovar per unanimitat la presentada per la CUP contra el fracking. Tots els grups vam comentar que ja havíem aprovat una declaració semblant fa dos mesos, en el Ple del desembre, però que si s’ha de tornar a aprovar, doncs no ens costa gens tornar-ho a fer.

Però la cirereta del pastís era la moció de PxC contra la corrupció política. Hi vam votar en contra, evidentment, però com que és un tema delicat intentaré reproduir votar part de la nostra argumentació:

“D’entrada, entenem que si la moció és contra la corrupció difícilment trobaríem algú que s’hi pogués oposar. Ara, només començar ja trobem que el text afirma que “la corrupció s’ha instal·lat en el sistema polític”. Amb això ja no hi podem estar d’acord, perquè es tracta del mètode “embolica que fa fort i a veure si hi pesquem alguna cosa!” Els regidors d’ERC confiem plenament en l’honorabilitat dels nostres companys de consistori encara que hi estiguem ben allunyats ideològicament i suposem que no són corruptes; per tant, no s’hi val des del consistori apuntar-se a “tothom és corrupte”.

Estem d’acord que cal lluitar contra la corrupció, però deixem que la justícia i el Parlament faci el que li toca. ERC sempre ho hem abanderat i ara mateix hem presentat vint propostes per millorar el control dels procediments polítics. Curiosament, algunes d’aquestes propostes coincideixen amb les que planteja la moció, i, per tant, no ens suposaria un gran problema votar-hi a favor si penséssim que la moció és benintencionada.

Però quan arribem a l’últim punt de la moció veiem que, definitivament, es veu el llautó a PxC: ens ha criticat per la modificació del ROM que afavoreix la participació individual dels ciutadans, ens ha criticat per acceptar propostes de formacions sense representació en el consistori, que sovint ha menystingut per aquest fet... I la moció ens presenta un últim punt en què hi demana literalment allò que nosaltres sempre hem defensat i PxC sempre ha criticar: “fórmules de participació ciutadana”. Per demanar això, cal predicar amb l’exemple.

Votem No, doncs a considerar que la corrupció s’ha instal·lat en el sistema econòmic i polític del nostre país, perquè volem deixar treballar qui ho ha de fer: la justícia i els parlamentaris.”

Finalment, en l’apartat de preguntes, jo vaig tornar a demanar per la línia de P3 de l’Escola Llar, donat que han sortit informacions contradictòries a la premsa; la regidora, Nuri Fité, em va respondre que només tenien les mateixes informacions que la premsa, però que la setmana vinent el Departament havia d’aclarir la situació que semblava que anava en la línia d’oferir P3 i només obrir-lo si hi ha una demanda superior a les 15 places.

La Clara va preguntar sobre els nous usos dels equipaments que properament es buidaran (hospital i caserna de bombers) i va demanar que es tingués en compte la participació ciutadana a l’hora de definir les noves ocupacions. L’alcalde va respondre que encara no havien pensat res, però que les dificultats econòmiques eren un problema important per pensar en aquestes noves ocupacions.

La Clara també va demanar que es senyalitzessin convenient les escultures que hi ha a la nostra ciutat, amb plaques que descrivissin obra i autor.

El país que volem la variant que volem!

Sóc d’aquells que estic convençut que la independència és absolutament necessària i només depèn de nosaltres; i, per tant, estic convençut que no trigarem gaire a fer el pas decisiu i que, entre altres coses, les properes eleccions municipals a Catalunya no seran pel maig del 2015 (és que si no ens independitzem aviat, potser no ens quedaran municipis!).

La situació del país és delicada: pels continus atacs a l’autogovern i a la nostra llibertat, i també per la greu situació econòmica. Hem de tirar endavant! Però és prioritari evitar que les presses ens facin fer malament les coses; no podem fer segons quines actuacions que, més endavant, ens suposin un llast insostenible.

A Olot, per exemple, ja estem lluitant contra el fracking, però em penso que també haurem de lluitar perquè no ens encolomin una variant que no és la que toca: si el més sostenible és fer un túnel, volem un túnel. Abans que fer les coses malament, val més esperar que puguem disposar dels nostres impostos. I, sobretot, que ara no ens vinguin amb peatges que no toquen.

Transcric la posició del grup municipal d’ERC a l’Ajuntament d’Olot sobre aquest tema:

ERC-Olot ens volem posicionar en un dels temes centrals que preocupen els olotins en els últims anys. Arran de les darreres declaracions del conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, pensem que cal deixar clara quina és la proposta que fa la Conselleria:

a)    Afirma que començaran les obres durant aquesta legislatura.

b)    Diu que vol comptar amb la complicitat de l’empresa privada.

c)    Diu que són els usuaris que han de pagar-ne el cost.

d)    Demana al ministeri que compleixi la seva part, quan des de l’equip de govern del consistori olotí s’ha afirmat que l’Estat se’n desentén.

Des d’ERC-Olot volem afirmar que ens cal tenir la variant al més aviat possible, però aquesta necessitat no ens ha de justificar no fer les coses ben fetes.

Hi ha un traçat aprovat des de fa anys, només falta que el Ministeri aclareixi l’enllaç de la seva part amb el tram que pertoca a la Generalitat.

No són moments de canviar projectes ja aprovats. Si ja hi ha un projecte aprovat, per què ara s’ha de canviar? La reducció de costos és mala consellera, només ens conduirà a fer una obra mal feta, que serà molt menys respectuosa amb el nostre entorn natural i que a la llarga ens acabarà perjudicant.

Demanem:

1)    Que la Generalitat executi la seva part com estava projectada.

2)    Que s’avanci en l’enllaç de la variant amb la ciutat. La via d’entrada per l’avinguda dels Països Catalans i l’avinguda d’Europa ja estava previst que pogués fer de variant provisional que solucionés el problema del vial Sant Jordi mentre el Ministeri no fes la seva part de l’obra.

3)    El conseller no ho va deixar gens clar, però per si es donés el cas, no ens sembla just que la variant d’Olot l’hagin de pagar els olotins. Si s’està referint a possibles peatges, hi estem radicalment en contra.

La fusió del barri de l’Hostal del Sol amb la resta de la ciutat és prioritària i, per tant, cal fer el túnel que elimini el viaducte actual i que està previst en el projecte inicial que ha d’executar el Ministeri.

La indissoluble unitat

He triat un títol que m’ha semblat prou significatiu dels moments que estem vivint: n’hi ha una colla que l’esgrimeixen per justificar-ho tot (en altres moments històrics, no ens costaria gaire vincular-ho amb les ideologies feixistes), n’hi ha que apel·len a la sensatesa per preservar la democràcia i que sigui el poble qui decideixi; n’hi ha que estan a l’expectativa dels esdeveniments...

Entre ahir i avui m’ha vingut al cap perquè he ensopegat amb tot d’anècdotes que m’ho han recordat.

La Soraya (PP) diu que trametran al TC la declaració de Sobirania del Parlament i en Lucena (PSC) l’aplaudeix perquè diu que és evident la seva il·legalitat. Potser sí, però són actituds d’aquelles dels arbres que no ens deixen veure el bosc (la llei escrita no ens deixa veure la veritat). El que s’hauria de recórrer al TC (o a qui sigui) és l’article aquest de “la indissoluble unitat”: hi ha res que sigui “indissoluble” i eternament permanent? És la irracionalitat feta llei! I ens la volen fer empassar tant sí com no.

Em vénen al cap els discursos dels tres últims ponents del cicle Catalunya-Espanya del PEHOC: el federalista Marcelino Iglesias (PSOE) afirmava que si Catalunya s’independitzés seria com si li amputessin un braç (indissoluble unitat?); l’enginyer Joaquim Coello apel·lava (com Foment...) a reclamar el concert econòmic (perdó: qui ens ho ha ofert, com diu avui a l’Ara en Carles Capdevila?); ahir mateix, Francesc Valls, director de l’edició de El País a Catalunya em donava la raó quan jo em demanava que portem tres-cents anys preocupant-nos per la relació Catalunya-Espanya, però que des de l’altra banda la relació Espanya-Catalunya no els mereix cap interès. Tot es redueix a la constitucional “indissoluble unitat”.

També ahir vaig poder seguir per internet la intervenció de l’alcalde de Gallifa en un programa d’Intereconomia. En faig cinc cèntims:

Els “periodistes” del plató estaven ben crispats perquè entenien com a burla a la gloriosa ensenya nacional (no sé per què però tot això em recorda els fets del Cu-cut! de fa més de cent anys) que Gallifa hagués complert la disposició legal que l’imposava Llanos de Luna (PP) (aquests del PP s’han omplert la boca de defensar allò que realment interessa els ciutadans, que és sortir de la crisi, però l’únic que fan és fer perdre el temps i els calés als ajuntaments posant plets per l’absència de banderes, per les declaracions sobre la insubmissió fiscal, sobre la sobirania, etc.) col·locant una bandera espanyola de proporcions ben reduïdes a la façana de l’Ajuntament.

Com que, malgrat la crispació, no tenien la manera de destarotar la calma de l’alcalde, els tertulians van haver de recórrer a la història de sempre: “i si els ciutadans de la Val d’Aran es volen independitzar?”, que ho facin, va contestar l’alcalde, som demòcrates. “I si els d’un barri de Barcelona?”, em pensava que no hauria de respondre preguntes surrealistes, que va dir l’alcalde.

Amb la qual cosa, van tornar a la càrrega amb els tòpics de sempre (i penso que aquí l’alcalde no va estar prou fi): “Des de quan Catalunya és Espanya” i “Catalunya ha estat mai independent?” La resposta que els senyors d’Intereconomia tenen al cap (com fa la Constitució Espanyola) és “d’abans dels dinosaures, ben a prop del Gènesi...”, però la realitat no és aquesta.

La resposta és: i què és Espanya? El Sahara Occidental, Ifni, Guinea Equatorial, el Marroc, les Filipines són Espanya? Gibraltar i Portugal? Ceuta i Melilla? Andorra i el Rosselló són Espanya? La gloriosa Constitució defineix els límits del Regne d’Espanya? En els últims dos-cents anys, els límits del Regne d’Espanya (i el mateix Regne) han canviat constantment i Espanya segueix existint, no? La independència de Catalunya no impediria la continuïtat de l’existència d’Espanya, no?

De fet, internacionalment, Espanya apareix com a tal quan Napoleó envaeix els regnes hispànics el 1808 i entronitza Josep com a rei d’Espanya alhora que incorpora tot el Principat de Catalunya a França. Quan Ferran VII recupera el tron el 1813 ho fa amb un títol que fins llavors no havia existit mai: Rei d’Espanya; i recupera la part sud-pirinenca del Principat de Catalunya.

“Catalunya no ha estat mai independent!” És ridícul, però s’ho creuen i tot! El Canadà és independent? Doncs això: resulta que el Cap d’Estat és la reina d’Anglaterra, però això no vol dir que no sigui un Estat independent, no és així? Doncs aquesta era la situació de Catalunya fins al Decret de Nova Planta de 1716: supressió de les institucions catalanes i submissió a les lleis de Castella. Així de clar i de simple, encara que els hereus de Felip V, de Castella, no ho vulguin recordar.

Avui he llegit que Rajoy (PP) s’enorgulleix que la UE manté les ajudes a l’agricultura i, a canvi, renuncia a la inversió pel corredor mediterrani. I, mentrestant, a les “chirigotas” de Cadis es burlen i ridiculitzen els catalans perquè volen independitzar-se: ells mantenen les ajudes a l’agricultura i els catalans es queden sense promoció econòmica.

Suposo que tot plegat també forma part de la indissoluble unitat de la nació espanyola que postula irracionalment (i inconstitucionalment, si la Constitució té alguna lògica universal) la sagrada (sempre que PP-PSOE no es posin d’acord per canviar-la d’avui per demà) Constitució Espanyola.

En fi, em penso que aquest capítol encara no ha acabat...