dissabte, 27 d’octubre del 2012

Olot, ciutat catalana, lliure i sobirana!


Ple d’octubre: ple de pressupostos. Potser és el Ple més àrid  i llarg de tot l’any, el Ple que tracta més de “números”, el més “infumable”. És clar, però, que és el més important de tots. Hi decidim les línies mestres que regiran l’actuació municipal de tot l’any vinent.


En aquest cas, l’apartat dels pressupostos va tirar endavant amb el vot a favor de l’equip de govern i l’abstenció de tots els grups de l’oposició.

Pel que fa a la posició d’ERC, vam partir del mateix criteri que els anys anteriors. Els resultats electorals no ens posaven en una posició per exigir grans coses i, per tant, havíem d’intentar acordar amb l’equip de govern qüestions que crèiem prou interessants per poder incloure en els pressupostos encara que aquests, en línies generals, fossin els de l’equip de govern.

Les qüestions que vam treballar van ser partir de no incrementar la càrrega impositiva sobre la ciutadania més enllà de l’IPC. Finalment, la proposta incloïa la congelació d’impostos i taxes, cosa que celebrem especialment.

Un tema no lligat exactament amb els pressupostos de l’any vinent que també vam demanar va ser la reducció a les retribucions “polítiques” del mateix percentatge en què es veuran afectats els treballadors municipals. Un acord verbal a què es va comprometre l’equip de govern per fer-lo efectiu en els mesos de novembre o desembre.

També vam demanar tirar endavant els acords amb el CF Sant Roc i amb la UEO sobre els camps d’herba artificial: quan un club com el Sant Roc et demana suport per reactivar la dinàmica del club i que ells hi posaran els esforços que calguin i quan un fundació com la Joan Agustí, que està fet una feina social tan i tan destacada, l’Ajuntament no s’hi pot girar d’esquena. La UEO i el Sant Roc estan fent una feina impressionant d’educació del jovent i de cohesió social; des de l’administració local, hem de fer els esforços que calguin per ajudar-los. A més, la millora de les instal·lacions esportives és un actiu imprescindible perquè la nostra ciutat continuï constituint un actiu atractiu per promoure el turisme esportiu que pot suposar un referent de reactivació econòmica d’Olot.

Pel que fa al terreny cultural, també vam acordar acabar de complir el projecte de senyalització dels espais de memòria històrica. L’actuació s’inclou en els pressupostos del 2012, de manera que en els propers mesos tindrem notícies positives en aquest sentit.

Només no ens vam poder posar d’acord en l’acompliment del pla d’equiparació salarial de les treballadores de les escoles bressol amb la resta de treballadors de l’Ajuntament. L’equip de govern pensava que no era el moment per mantenir-lo, donades les retallades en aquest àmbit; nosaltres pensem, però, que una cosa no treu l’altra i que, si la manca de dotació de la Generalitat ha comportat una reducció de treballadors de l’àrea, això no treu que les treballadores hagin de tenir el tracte just que es mereixen.
Fins aquí, les propostes. En el Ple, vam manifestar els elements en què ens trobàvem més còmodes, tot i que no vam deixar de manifestar la distància respecte, per exemple, a la retallada del pressupost del Cornamusam o de la FES.

Tot i així, i gràcies a la voluntat de diàleg de l’equip de govern, ens vam abstenir, de manera que amb això en feien prou per aprovar el pressupost. La resta de grups de l’oposició també es va abstenir.

Altres temes interessants del Ple van començar en les felicitacions inicials als èxits dels olotins. A banda de la felicitació al CPAO pel subcampionat del món, nosaltres vam demanar que s’inclogués el suport del consistori (garantit per haver aprovat una moció d’ERC en el Ple de setembre) al president i les patinadores a poder-se fer una foto amb les banderes que volguessin i, per tant, lamentar l’agressió que van patir en la seva arribada a l’aeroport del Prat.


Finalment, el consistori va aprovar (amb els vots de l’equip de govern i del grup municipal d’ERC) la moció que declarava Olot com a ciutat catalana, lliure i sobirana, i que instava el president i el parlament de Catalunya a avançar cap a la declaració d’independència del nostre país. PP i PxC hi van votar en contra; el PSC es va abstenir.

diumenge, 21 d’octubre del 2012

Ramon Madaula i el federalisme del PSC


Acabo de sentir a l’Ara l’entrevista que en Carles Capdevila li ha fet a Ramon Madaula. Hi exposa que s’acaba de fer del PSC perquè és el moment de parlar clar i de posicionar-se públicament i pensa que el federalisme que defensa el PSC és la millor opció per a Catalunya.


Com que en Ramon Madaula hi diu que voldria poder parlar amb un independentista per veure si el pot convèncer, jo que no hi puc parlar em limito a escriure’n quatre ratlles.

Ho sento, però no l’entenc.

En Ramon Madaula defensa que la tasca del PSC és convèncer en Rubalcaba perquè el PSOE accepti el federalisme. Que no ha passat res en aquest país en les últimes dècades? Pretenem tornar a la casella inicial, com qui juga a l’oca? Entenem el mite de Sísif o ens hem tornat masoquistes?

Madaula parla de la coherència del plantejament del PSC (i, per això, se n’ha fet militant). Potser algú li hauria de fer notar que, dijous, els parlamentaris del PSC voten en contra de la possibilitat de fer un referèndum legal sobre la independència de Catalunya; i, dilluns, el president del PSC fa una conferència sobre la voluntat de poder fer un referèndum legal sobre la independència de Catalunya.

Coherència? I torno: no ho entenc.

En Ramon Madaula diu que podria entendre la independència de Catalunya per raons polítiques (?: és que hi ha raons que no siguin polítiques per a la independència d’un país?), però que no pot ser independentista per motius culturals (?: hi torno a posar l’interrogant, perquè em sembla que ara és ell el que no ha entès res). Diu, textualment, que li sabria greu sentir com a estrangers Miguel Hernández, Machado, Lorca o Valle Inclán. I ho diu en Madaula, que s’ha fet famós amb textos de Mamet, Shakespeare o Rostand. Culturalment, els veu més llunyans perquè són estrangers? Li són més propers Echegaray, el Duque de Rivas o Zorrilla?

Jo potser no hi entenc gaire, però per exemplificar-ho només amb la literatura em trobo més proper a García Márquez, Neruda, Sartre, Joyce, Piradello o Dostoievsky que de molts escriptors connacionals meus.

La independència d’un país no té res a veure amb els referents literaris de cada un. El món cultural personal, privat, no deixa de ser un referent individual que, per sort, avui en dia traspassa totes les fronteres possibles (si voleu, tots podem ser “ciutadans del món” en aquest sentit) i, per tant, no hi fa res que tal i tal escriptor siguin del teu estat o no perquè t’hi puguis sentir més a prop o més lluny.

Això podria ser així si el TNC només programés autors catalans, si TV3 només passés pel·lícules o sèries fetes a Catalunya, si els programadors de concerts només programessin cantants catalans, etc. Però això no ha estat mai, ni ho serà mai així. La societat catalana és prou intel·ligent per entendre que cal estar oberts al món, que volem mantenir el contacte amb tothom, que formem part activa de la construcció d’Europa...

I, precisament, el tema és aquest: si no som independents, no hi serem comptats.

Volem ser independents perquè volem organitzar-nos políticament sense que ens diguin des de Madrid com ho hem de fer. Volem ser independents perquè volem tenir veu pròpia als organismes internacionals, a la Unió Europea.

Sense la independència, a Madrid tant si mana el PP com si mana el PSOE ens han demostrat sobradament que ens volen silenciar, que no volen defensar la nostra llengua a Europa...

Ens ho han dit clarament: ens volen “espanyolitzar”. Com deia en Ferreres, parlar de federalisme des de Catalunya només ho pot fer algú que s’ha passat totes aquestes dècades a Venus i no s’ha assabentat de res.

Això, o que li agrada perdre al joc de l’oca i disfruta tornant a la casella inicial.

dissabte, 20 d’octubre del 2012

Jordi Castellanos


Avui s’ha mort en Jordi Castellanos, un d’aquells humanistes discrets que poblen el nostre país i que ens van desapareixent de mica en mica, però inexorablement. No sé fins a quin punt sabrem substituir-los, però em fa por que en el camp de les Humanitats no acabem d’estar a l’altura.
Vaig conèixer en Jordi, evidentment, a través dels seus estudis de literatura contemporània mentre estudiava a la Universitat de Barcelona. I, més tard, el vaig poder conèixer en persona quan vaig passar a fer el doctorat a la Universitat Autònoma de Barcelona. Feia un curs de narrativa popular dels anys 30. Una temàtica inexplorada, interessantíssima. Estic convençut que, llevat d’ell, ningú no en sabia (ni en sap) res de res.

No cal dir que el rigor, la seriositat dels plantejaments, la profunditat..., estaven més que garantits. Arran d’aquesta assignatura vaig poder fer un buidat dels escrits de la Revista d’Olot, que em va acabar de donar la pràctica necessària per plantejar-me la tesi doctoral que vaig acabar fent. En Castellanos, pou de documentació i de coneixements, ens va captivar en un curs que podia haver estat àrid, insofrible...

Quan, un any després, vaig haver-me de plantejar el treball de recerca del doctorat, no vaig dubtar gaire a trucar a la porta d’en Jordi Castellanos. Honest de mena, malgrat (o potser per això) la saviesa, va veure que el tipus de treball que li plantejava s’encarava més aviat en la línia d’investigació d’un gran especialista que jo no havia tingut el plaer de tenir com a professor i que m’acabaria dirigint el treball i la tesi magistralment, en Josep. M. Balaguer.

L’última vegada que vaig veure en Jordi Castellanos va ser anys després durant la lectura de la meva tesi. Actuava de president del tribunal i en va fer uns comentaris tan elogiosos que mai no els oblidaré i li estaré agraït per sempre.

La mort sempre és penosa, però encara ho és més quan s’endú, encara joves, personatges d’aquesta vàlua; perquè el país, la societat, els necessita: els necessitem i se’ns en van, i no sé si els sabrem substituir.

diumenge, 14 d’octubre del 2012

15O: Diada?


Potser algun dia el 15 d’octubre serà una data clau de la Catalunya independent.


El 15 d’octubre del 1940 van afusellar Lluís Companys perquè era el president del govern de Catalunya, perquè representava tots els catalans, que no havien volgut deixar de ser catalans a mans dels feixistes absolutistes.

Algun dia m’agradaria poder anar a Barcelona, a les sis de la matinada d’un 15 d’octubre, per rememorar el camí que va haver de fer el nostre president.

De moment, però, a la Garrotxa hem volgut intentar mantenir la memòria del president com bonament hem pogut. Avui, diumenge 14, 72 anys després de l’execució de Companys, m’ha tocar iniciar el recorregut des del carrer de Lluís Companys, a Olot. I ho he volgut fer amb aquest poema de Ventura Gassol. Hi sobra cap més paraula:

AL PRESIDENT COMPANYS

No digueu que ell és mort -no mor l’alosa,
ni el gra de blat ni el roserer florit-,
Digueu només que el president reposa
Entre els braços materns, amorosit.

No digueu que ell és mort –la mort és cosa
dels homes sense rels a l’Infinit-,
digueu només que té la boca closa
I la cançó de l’herba sobre el pit.

No digueu que ell és mort –la Mort seria
perdre’s en el no-res, i aquell que un dia
acaronà la pàtria amb el peu nu,
i es fa pols amb la terra que l’aferra,
no podem dir que és mort-, ell s’ha fet terra,
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu ...

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Tots els colors del VERD!


És clar que tot plegat era ben previsible. Aquests dies, però, les manifestacions del ministre Wert han aconseguit que m’espavilés. Volia parlar de feixisme, d’incultura, de franquisme i de dictadura, d’imposició i de colonialisme...; però m’he acabat mossegant la llengua.


I em deia: ja s’ho faran! Però em sap greu pels espanyols. De debò: ja fa temps que em sap molt greu que els espanyols hagin de suportar un ministre de cultura, d’educació i d’esports com aquest. Perquè no se’l mereixen. Espanya i els espanyols valen molt més que això (i com aquest ministre, evidentment, molts d’altres); però la seva tossuderia per impedir la independència d’Euskadi i de Catalunya els porta a defensar aquesta mena d’individus.

Per això mateix, estic convençut des de fa temps que l’única via possible perquè Espanya i els espanyols trobin el seu camí democràtic en el món del segle XXI és la independència de les nostres nacions.

I, per això, dedicada a la incultura del ministre Wert, aquesta magnífica cançó d’en Raimon. I ja hem dit prou: s’ha acabat el bròquil! Gora!

PAÍS BASC

Tots els colors del verd
sota un cel de plom
que el sol vol trencar.
Tots els colors del verd
en aquell mes de maig.
Portava el vent la força
d'un poble que ha sofert tant.
Portava la força el vent
d'un poble que ens han amagat.

Tots els colors del verd
sota un cel ben tancat.

I l'aigua és sempre vida
entre munyanyes i valls.
I l'aigua és sempre vida
sota la grisor del cel.

Tots els colors del verd
en aquell mes de maig.

És tan vell i arrelat,
tan antic com el temps
el dolor d'aquella gent.
És tan vell i arrelat,
com tots els colors del verd
en aquell mes de maig.

Tots els colors del verd,
gora Euskadi, diuen fort
la gent, la terra i el mar
allà al País Basc.