Salutacions cordials als apoderats del PP

Estava esperant tenir una estoneta lliure per publicar la meva impressió sobre els resultats electorals de les passades eleccions al Parlament de Catalunya...

Però no hi ha gaire res més a dir que il·lusionar-nos per un Parlament que, per primera vegada, és majoritàriament independentista. No sé com aniran els “pactes” de legislatura, però està clar que només hi ha dues opcions de país: a) convoquem un referèndum sobre la independència de Catalunya al més aviat possible (si pot ser, abans de l’estiu); b) proclamem solemnement la independència comptant amb la majoria absoluta que hi ha al Parlament.

La resta, és literatura...

Mentrestant, però, deixeu-me comentar un fenomen “paranormal” que s’ha produït en aquestes eleccions (i no em refereixo a la desaparició, sostracció o substitució de cartells electorals, que malauradament és un tret característic de les darreres conteses electorals...).

Un fenomen que, jo que sóc de “literatura”, m’ha recordar la Invasió subtil, de Pere Calders.

Em sorprèn que la premsa nacional no se n’hagi fet més ressò, però resulta que el PP Català ha tingut l’original pensada de fer venir tota una flota de militants o afins de diverses regions espanyoles per controlar el “normal” funcionament dels col·legis electorals catalans.

Perquè s’entengui: resulta que, arribats per terra-mar-i-aire, un estol (mascles, en la seva majoria) de jovenets espanyols van aterrar a grapats per fer d’apoderats del PP a les meses electorals de tot el país, suposadament per controlar que el procés electoral català se seguia amb totes les garanties democràtiques (n’hi ha que diuen que van veure uns individus posant paperetes del PP en sobres buits, però jo no en vull donar fe...).

Sobretot, em deixa astorat que el PPC, que va havia tingut un nombre d’electors notablement superior a ERC en els comicis del 2010, no fos capaç de fer com ERC: cobrir totes les meses electorals garrotxines amb apoderats garrotxins; i que requerís la presència de militants del País Valencià, d’Aragó, de Castella... per “controlar” la nostra democràcia.

En fi, m’estalvio comentaris... Salut i democràcia!

Ple d'Olot abans de la jornada de reflexió...

Sempre és perillós fer un Ple ordinari en campanya electoral, però si toca...

Primer punt de l’ordre del dia: després de molt de temps de batallar-hi, i després dels acords a què vam arribar amb l’equip de govern, finalment hem pogut tirar endavant per assentiment la nostra proposta d’aplicació de la supressió de la paga extraordinària de desembre també a regidors, assignacions a grups municipals i a càrrecs de confiança.

S’amplien a alguns festius els horaris d’obertura dels museus de la ciutat. Hem demanat que s’estudiï l’afluència de públic en els primers mesos.

També s’ha presentat un important projecte de formació laboral per a persones en atur. És un tema especialment sensible sobre el qual cal treballar-hi intensament.

S’ha aprovat la descatalogació de can Serra: és clar que hi estem en contra i que la comissió de Patrimoni hi tindrà molt a dir; però també cal tenir present que hi ha un problema important de conservació i que de res no ens servirà mantenir l’edifici en el catàleg si no som capaços de garantir-ne el bon estat de conservació. De fet, en la tanda de preguntes, la Clara Casanovas ha demanat què passa amb l’edifici del procurador. I, efectivament, essent de propietat municipal, es troba en un estat lamentable i sense cap possibilitat (de moment) de tenir un projecte de futur. Com a màxim, garantir que no suposi un perill per als vianants.

La Federació de Veïns ha aparcat per al proper mes la moció demanant la revisió del cadastre. Nosaltres hem remarcat que caldrà reunir portaveus dels grups municipals i representants de la Federació per acordar una posició que ens serveixi per resoldre definitivament el tema.

En el torn de preguntes, PP i PxC s’han queixat que durant aquesta campanya electoral els han sostret pancartes i cartells. Doncs això: benvinguts al club de la democràcia. Encara que un fet així és censurable per antidemocràtic, això ens ha passat a tots sempre.

I, sense entrar en més detalls, fins aquí el resum del Ple de novembre.

Kàrvadan

Encara no l’he llegit, però en començo a tenir moltes ganes, tot i el considerable volum de la història, i que el gènere no m’acaba de fer el pes. Ho reconec: mai no he estat un devot de Tolkien...

Dissabte passat, a can Tricheria, l’encarregada de fer-ne les presentacions no podia ser més solvent: la Mita Casacuberta ens va anar explanant els nusos d’una història verament sorprenent, fins al punt de reconèixer que l’havia enganxat tot i declarar, com jo mateix, que no és ben bé el seu gènere preferit. Vaja!, que això de la fantasia ens toca de ben lluny, a segons quins estranys tipus de lectors.

Va ser una gran lliçó de crítica literària, des de la ciència filològica, però també des de la passió amical. I va arribar a captar el nombrós públic. I va arribar a enganxar en la història. No va caldre gaire impuls per arrencar uns merescuts aplaudiments.

I tot seguit, l’autor, el company Carles Batlle.

Bé: fer el pas d’autor exquisit d’obres teatrals profundes i agosarades a la novel·lística d’aventures fantàstiques és un gran què.

I si, a més, ho fa a partir del reconeixement personal que era ben bé això el que estava esperant fer des de feia molts anys. I que la novel·la és el producte de molts i molts anys de treball... Solvència garantida!

Però si, a més a més, resulta que aprofita tot el seu amor excursionista per l’Alta Garrotxa per fer-ne un món fantàstic literaturitzable... No només l’èxit és sobradament garantit, sinó que ens impregna d’una emoció  tal que ens obliga a començar a empassar-nos pàgines i aventures com més aviat millor.

Potser sí que en Carles Batlle acabarà sent el Tolkien de l’Alta Garrotxa! Estic esperant tenir una mica de temps per poder-lo llegir amb passió.

Sánchez Piñol, 1714

He llegit amb interès l’últim llibre d’en Sánchez Piñol que feia anys que esperava. I m’ha agradat..., però no m’ha entusiasmat.

És clar que li havia posat el llistó molt alt, un horitzó d’expectatives difícil d’igualar: m’havia interessat La pell freda, però he de reconèixer que sóc un fan de Pandora al Congo.

I, és clar, la darrera novel·la d’en Sánchez Piñol havia de ser extraordinària. I, per mi, no ho és. Després de les sorprenents novel·les que he citat, després de llegir un Pandora al Congo que constantment et sorprèn, que narrativament és una peça d’orfebreria, digna del millor prosista contemporani, fer una novel·la històrica que simplement manté l’interès narratiu m’ha acabat decebent una mica.

De fet, Victus té el problema que no aporta res de nou al tema; fins i tot, argumentalment, em va interessar més la trilogia 1714, de l’Alfred Bosch (un altre gran novel·lista de qui pot presumir el país), perquè incorpora un punt de vista forà que singularitza la narració.

És clar que Victus és una obra ben travada i que manté la tensió narrativa al llarg de les seves 600 pàgines, però n’esperàvem més després dels grandiosos èxits d’en Piñol.

D’altra banda, l’operació de màrqueting d’anunciar-la com una peça que l’havia d’escriure en castellà feia que l’haguéssim de rebre amb un interès particular. Després de llegir-la detingudament, però, no he acabat d’entendre els arguments que donava en Sánchez Piñol per al canvi de llengua.

Deixeu-me dir, d’entrada, que hi té tot el dret, evidentment. L’escriptor tria la llengua en què se sent més còmode per escriure les seves obres, només faltaria! Però si sempre ha escrit en català hi havia d’haver un motiu important pel canvi de llengua. I no l’hi he trobat: no em semblen prou arguments un suposat homenatge a l’Antoni de Villarroel (el general castellà que defensa Barcelona), ni les referències a Francesc de Castellví (el defensor de Barcelona que n’escriu la crònica en castellà); més que res perquè a mesura que he llegit el llibre, no només he anat observant que hi apareixen tot sovint expressions en català en els diàlegs, sinó que he tingut la sensació que la llengua de fons del text és catalana... Però és només una sensació, probablement derivada del fet que la majoria de personatges parlen en català. De fet, seria més justificable que l’original fos en francès, perquè hi ha molts moments de la novel·la en què el francès hi té un paper destacat. Però el castellà..., no l’he trobat enlloc.

En fi, l’anècdota lingüística, en aquest cas, és totalment irrellevant. Ara: en tot cas, si això ha de servir per ajudar a difondre els motius històrics pels quals Catalunya necessita un Estat independent, benvinguda sigui!

L'apocalipsi segons Chacón

Em pensava que algú enllà del Rubicó hi hauria un moment que posaria seny, però veig que hi ha coses que són impossibles...

La futura presidenta del PSOE (si aconsegueix esborrar del tot l’estigma de “catalana”) ja la va vessar quan es va lamentar que la independència de Catalunya l’obligaria a triar la nacionalitat del seu fill i que ella no es volia trobar en aquestes circumstàncies... (Aquests dies, per exemple, li ha respost algú tan poc susceptible de ser ni tan sols “catalanista” com en Loquillo, el cantant: deia, en una entrevista, que tant li feia la independència de Catalunya –mentida, és clar, ell que és unionista fins a la medul·la-, perquè tindria dues nacionalitats. És tan simple com això, però els espanyolistes recalcitrants no ho volen reconèixer!)

La Chacón ha acabat reblant el clau avui mateix: entre altres coses, ha dit que els independentistes volen aixecar un mur com el de Berlín...

No: perdoni, senyora Chacón. Els independentistes només parlem del dret a decidir, que cada poble ha de triar quin ha de ser el seu estatus polític; que els catalans volem estrènyer els ponts, els llaços, que ens uneixen amb els nostres veïns. No volem trencar relacions, no volem girar-nos d’esquena, no volem esborrar ningú del mapa. Només volem ser nosaltres mateixos i decidir entre tots el que volem ser de cara al futur.

Els murs els aixequen els que promouen boicots, els que fan crides al rebuig d’allò que els ve de fora, els que volen imposar, els que volen uniformitzar, els que ens volen sotmesos, els que volen “espanyolitzar” –com en Franco- els nostres alumnes. Els que només saben apel·lar a la por, els que amenacen, els que defensen que la Unió Europea no ens reconeixerà quan els únics que s’hi han pronunciat són ells mateixos... (Qui es pot arribar a creure que la UE prescindirà d’una regió rica a canvi de seguir mantenint un dels estats més insolvents d’Europa?).

Potser sí que val la pena llegir l’últim llibre d’en Sánchez Piñol (miraré de parlar-ne ben aviat) per veure que una cosa ha canviat: el 1714 ens sotmetien a força de bombes, el 2012 ens volen sotmetre amb la força de la por...

És que avui mateix hem sentit l’expresident de la Generalitat, en Montilla, argumentant que Franco també feia referèndums; gran argument a fi d’oposar-se que parli el poble. Com pot ser que un president democràtic no entengui la força d’un referèndum democràtic? Com pot ser que algú que ha lamentat la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut perquè era una llei votada pel poble, ara digui que els dictadors també fan referèndums?

Doncs això: resulta que els “demòcrates” no ens deixaran votar (a diferència d’Escòcia, del Quebec, del Kosovo...) els catalans, però es permeten fer vídeos amb el clàssic “me gusta mucho Cataluña”! Una mica en la línia del tòpic “quien bien te quiere te hará sufrir...”

Doncs, als catalans, ja ens ha passat això del patiment.

És curiós, però encara sento espanyols que, quan parlen de la independència de Catalunya, se’n riuen...; perquè pensen que és una part propietat d’Espanya. Si Catalunya demana la independència, també la pot demanar Madrid o Logroño, pensen... Encara no s’han adonat de la diferència nacional de Catalunya. No són conscients que ens han prohibit l’ús de la nostra llengua al parlament espanyol, que són el principal impediment perquè es parli a la Unió Europea, que ens posen traves a la immersió lingüística, que no volen ni sentir parlar d’una nova estructura administrativa a Catalunya, que ens volen imposar els criteris de Madrid pel que fa a horaris comercials, a convenis laborals..., que... Per què seguir?

Encara no s’han adonat que això també els passava abans del 1975 amb el Sàhara Occidental, abans del 1955 amb el Marroc, abans del 1898 amb Cuba i les Filipines... I que durant el segle XXI ho tornaran a viure amb Catalunya (i la resta dels Països Catalans), amb Euskal Herria, amb les Canàries, amb Ceuta i Melilla...

I no entenen que Gibraltar mai no voldrà ser espanyola!

És molt fàcil! Si els espanyols volen saber què és democràcia (allò que fa lliures els ciutadans d’un país), què és un Estat modern, només han de llegir la sentència de l’Alt Tribunal del Canadà en resposta a les demandes del Quebec sobre un referèndum d’independència. I s’adonaran que no poden silenciar la veu del poble.