Construïm l'Olot nou d'un nou país

Ahir la Marta Rovira em va presentar públicament com a alcaldable d’Olot a les properes eleccions municipals. Queda molt de temps i vés a saber què passarà de bo en aquest país d’aquí a finals del mes de maig. Però cal estar preparat per a totes les circumstàncies i, per tant, si hi ha les eleccions previstes, cal que l’esquerra independentista estigui preparada per liderar des d’Olot la transició cap a la República Catalana.

A banda del discurs de la Marta Rovira, que havia de ser esperançador i il·lusionant, explicant que tot aniria bé, que ens entendríem tots plegats i que l’any vinent ha de ser el de la construcció de la República, volíem que l’acte no fos un bany personalista: som republicans i no creiem en líders messiànics que estiguin per sobre del bé i del mal.

Així és que, a banda de presentar el cap de llista d’ERC-JuntsxOlot, volíem aprofitar la possibilitat d’emplenar la sala El Torín per presentar diversos membres del grup que fa anys que treballem conjuntament per oferir les millors propostes perquè Olot sigui la gran capital que tots volem.

És clar que no vam presentar el programa electoral (de fet, volem que sigui al més participatiu possible i, per tant, a partir d’unes bases inicials, plantejarem que els olotins i les olotines ens facin arribar propostes perquè els plantejaments finals siguin els de construir el millor futur per a tothom), però sí que vam plantejar diversos temes a partir d’una conversa “informal”.

En Quinto em va demanar pel un tema (només un) de cultura. I, evidentment, la resposta només podia ser que allò que defineix i diferencia la societat olotina d’altres societats menys cohesionades és el gruix de l’activitat associativa. Si només poguéssim triar un tema, potenciaríem la feina de les entitats amb més suport econòmic des de l’Ajuntament.

La Laila em va demanar sobre la pobresa. És clar que és el tema que més ens preocupa a tots i, des de l’Ajuntament, és difícil de resoldre perquè en gran part és conseqüència de la crisi econòmica. Vaig intentar explicar que el que pot fer l’Ajuntament és intentar pal·liar aquesta crisi fomentant l’empresa i l’ocupació, però sobretot intentant evitar que hi hagués persones desprotegides. A Olot tenim el centre de distribució d’aliments i el menjador social, però cal que es reforci la bona feina que es fa des del Consorci d’Acció Social de la Garrotxa perquè les possibles actuacions no recolzin més del compte en el voluntariat. Benvingut sigui, però l’Ajuntament ha de pensar que afecta exclusivament la seva responsabilitat.

En Nats em va preguntar sobre les escoles bressol. L’educació ha d’ocupar el lloc essencial en les actuacions municipals. Els experts diuen que és important l’escolarització dels infants a les escoles bressol perquè tinguin un aprenentatge més fàcil en les etapes posteriors. Doncs l’Ajuntament hauria de garantir que les condicions per a l’escolarització fossin al més atractives possible perquè tots els olotins s’escolaritzessin al més aviat possible. Tant de bo la millora de l’oferta incrementés la demanda, que ha caigut per la crisi, i poguéssim reobrir l’escola bressol de Sant Miquel ben aviat.

La Clara em va preguntar per l’estadi de futbol. D’altres no ho sé ben bé, però nosaltres estem convençuts que ben aviat serem independents. La lliga catalana de futbol no serà inferior a la danesa, la grega, la portuguesa o, fins i tot, l’holandesa. Volem que l’Olot jugui a primera? Nosaltres sí: per tant, cal posar fil a l’agulla per tenir un camp en les millors condicions, adequat a les necessitats de la ciutat. De moment ja tenim els vestidors, però cal acabar tot el projecte de construcció d’un camp per a 5 o 6.000 persones.

Olot ha de ser un exemple d’una manera de fer progressista, respectuosa i cohesionadora per a la futura República.

En Manel em va demanar sobre la variant. La resposta és la que tots volem: necessitem una variant que pal·liï la incidència del trànsit de l’avinguda Sant Jordi. El que sembla que ens plantegen és una autopista que no resoldrà la circulació interna. Nosaltres plantegem que es faci un projecte que tregui el trànsit del centre de la ciutat i que faciliti l’accés als polígons. I, si volen fer una autopista, que la facin completament respectuosa amb l’entorn tan fràgil que tenim.

La Susanna va preguntar pel transport públic a Girona i a Barcelona: car i limitat. Està clar que, si no és prou atractiu, hi ha menys usuaris i el preu s’encareix, la qual cosa fa que encara hi hagi menys usuaris, etc. Creiem en el transport públic i s’ha d’aconseguir fer més atractiu perquè sigui útil i rendible. Incorporar Olot en el Sistema Tarifari Integrat de Girona i de Barcelona és imprescindible per solucionar aquest tema.

L’Anna va introduir el tema de l’estalvi energètic. Volem crear un pla d’eficiència energètica en tots els edificis públics de la ciutat i un pla de suport a empreses i particulars perquè adaptin els seus edificis amb paràmetres d’eficiència energètica i ús d’energies alternatives.

La Meius va incorporar el tema de les xarxes socials i de les possibilitats que s’obren per una ciutat com Olot. Vaig aprofitar per referir-me a projectes empresarials de joves olotins que han tingut un èxit impressionant amb la utilització de les xarxes socials que no són només el futur, sinó que ja són el present. Des d’Olot mateix es poden fer coses que fa uns anys eren impossibles: estudiar graus universitaris, crear empreses amb contactes a tot el món, comunicar-se amb qualsevol racó del planeta... L’Ajuntament ho ha d’impulsar decididament perquè aquests emprenedors no hagin de fugir de la ciutat per guanyar-se la vida.

Finalment, en Lluís va voler parlar de propostes sobre ocupació i economia. És clar que el dinamisme d’Olot prové de les seves empreses que permeten tenir un grau d’ocupació més elevat que en altres llocs del país. Des de l’Ajuntament cal facilitar el desenvolupament de les empreses ja existents, però també cal potenciar la creació de noves empreses i donar suport a l’emprenedoria. Vaig posar d’exemple el cas de l’empresa líder en eficiència energètica, referent a tot el país, que va néixer en un viver d’empreses, per explicar que no és una mala idea crear un gran centre de creació d’empreses perquè aquell talent olotí que té idees de negoci puguin tenir totes les facilitats per iniciar els seus projectes.

I aquí vam acabar perquè ja tindrem temps de perfilar les nostres posicions. Vam acabar amb un tastet de coca de Mieres i ratafia d’Olot per poder xerrar una estona amb tots els amics que ens van voler acompanyar en l’inici d’aquest projecte tan ambiciós.

Lluís

Dia trist, molt trist. Ens ha deixat en Lluís López. No ha pogut lluitar més.

No li podré dir mai més fins a quin punt n’estic agraït, però segur que ell sempre ho ha entès.

En Lluís era d’aquells professionals discrets. D’aquells que, sense grans plans ni grans recompenses, era capaç d’infondre el cuquet de la matèria que impartia (en el seu cas, l’Educació Física) entre els joves estudiants d’Educació Secundària: emplenar el cotxe i fer quilòmetres per portar quatre marrecs a uns cros, iniciar els primers camins per a la construcció d’un club de vòlei que ha arribat a ser modèlic, començar la pràctica d’un esport gairebé desconegut com el bàdminton...

En Lluís, des de la seva humilitat, era molt gran.

Jo només hi puc estar agraït perquè, quan vaig arribar a l’IB Montsacopa per començar el curs del 1990, va ser la persona que em va acollir, juntament amb el llavors director del centre, en Juli Clavijo, amb els braços ben oberts. I, des d’aquell moment, crec haver mantingut una amistat entranyable, malgrat que les circumstàncies ens portessin per camins més llunyans.

En Lluís sempre ha estat una persona amable i col·laboradora amb tothom, fins i tot quan el diagnòstic del càncer incipient ens va agafar a tots desprevinguts.

Han passat anys, molts anys. En Lluís lluitant amb una malaltia que se li reproduïa, però que li permetia tenir llargs períodes en què gaudia plenament d’aquest món i que li ha permès fer viatges que sempre havia desitjat. Li ha permès conèixer gent d’altres continents...

Fins que ha arribat el cop definitiu. El maleït càncer ha tornat a vèncer i no ha pogut fer-hi més. L’enterrarem, però la seva il·lusió ens il·luminarà per sempre. I, ara, només puc remarcar el meu agraïment per tot el que m’ha arribat a donar.

Novembre: Ple de la mala educació

Han passat pocs dies des del ple de pressupostos i no hi havia molt temes a tractar, tot i que n’hi havia de prou interessants com la modificació dels estatuts del CASGx i del SIGMA: a Madrid (entès com a poder de l’Estat) no volen més de 15 representants polítics en un consorci. No deuen saber (i de ben segur que tampoc no els importa gens...) que a la Garrotxa no n’hi ha cap que cobri un cèntim per figurar en els consells rectors d’aquests consorcis (una altra cosa són els bancs, les caixes i altres empreses privades...).

També vam aprovar el reglament del mercat del rengle i el dels usos del Firal, que havíem reclamat insistentment. Finalment, estem contents perquè l’equip de govern ha seguit el procés participatiu que pensem que és imprescindible en aquest tipus de tràmit. És clar que nosaltres no ens limitaríem a obrir un espai telemàtic i a fer un parell de trobades amb els veïns, però per aquí es comença.

També vam fer l’habitual modificació de crèdit: simplement, els diners destinats a una partida pressupostada que no s’ha executat es destinen a una altra partida. Ho comento perquè el representant del PSC sempre comença la seva intervenció argumentant que ells sí que tenen criteri i de vegades hi voten a favor, de vegades en contra o s’abstenen i amb això volen fer una crítica de la nostra posició, demostrant que no han entès res o no volen entendre res. La posició d’ERC, exceptuant els casos extraordinaris que s’apliqui una partida a un concepte que no tindria cap sentit, és la d’abstenir-nos. Per què? Doncs perquè potser estem d’acord en la destinació de la partida, però no tenim cap garantia que aquesta destinació seria la que nosaltres prioritzaríem si estiguéssim en el govern municipal. És a dir: per què aquesta actuació i no pas una altra? Doncs perquè així ho ha decidit l’equip de govern. És l’actuació prioritària? No ho sabem, però si nosaltres estiguéssim governant la ciutat ens agradaria que els grups municipals ens permetessin gestionar el pressupost aprovat com creguéssim millor en cada moment. I, per això, ens abstenim. Senyors del PSC: no perquè no tinguem criteri, sinó perquè no som nosaltres els qui apliquem el pressupost i, segurament, nosaltres ho faríem d’una altra manera. Però, com que no els interessa escoltar raons, tenim clar que seguirant afegint el mateix estirabot d’aquí al final d’aquest mandat.

Aprovació provisional (perquè ja es va fer l’aprovació inicial, però sembla que alguns regidors no se n’han assabentat) de la modificació d’usos de l’edifici de l’hospital: ja ho vam dir pel setembre i no hi tornarem. No ens agrada l’ampliació a ús comercial fins a un 20% de l’espai. Però, com que el que volem és diàleg i acordar una actuació global sobre l’edifici, ens vam abstenir.

La Clara Casanovas va donar la nostra posició sobre la moció per declarar Olot municipi que treballi per la pau. Evidentment, tots els grups hi vam estar d’acord. Ara: hi ha una sèrie de temes prou genèrics que superen l’àmbit d’un Ple municipal, com la fabricació d’armament i l’existència de l’exèrcit.

Finalment, vam presentar (conjuntament amb CiU-RCat i la CUP) una moció agraint als voluntaris la participació en la consulta del 9N. Evidentment, nosaltres vam remarcar que tots aquests voluntaris tenien clar que aquesta no era la consulta definitiva, sinó que ara calia deixar pas a la política i treballar per aconseguir un mandat democràtic que ens permeti dur a la pràctica allò que hagin expressat els catalans a les urnes, mitjançant una consulta legal, un referèndum acordat, unes eleccions anticipades o les properes eleccions municipals.

La Clara va fer una sèrie de preguntes: sobre la ubicació definitiva de les ceràmiques de la plaça Mercat, sobre l’arbrat de la plaça dels Coloms, sobre la frenètica acceleració de les obres de la plaça Mercat i la manca d’il·luminació del carrer Antoni Llopis i de l’entrada del nou hospital.

Però no voldria deixar passar l’oportunitat d’aquest comentari per referir-me a la meva última intervenció en aquest Ple.

Vaig manifestar que el senyor Mulleras té tot el dret a demanar respecte per als representants de PxC i les seves opinions, per això a cap dels regidors del Ple se’ns acut de referir-nos-hi com a feixistes, racistes o altres apel·latius que sovint s’han aplicat a la seva formació, tot i que sovint m’he de mossegar molt la llengua per no contestar a segons quins comentaris i, per descomptat, m’he d’aguantar molt quan d’altres representants del consistori riuen les suposades “gràcies” que el senyor Mulleras fa al llarg dels plens. No, les declaracions i les posicions del senyor Mulleras no fan cap gràcia. Ara: el senyor Mulleras es permet el luxe de no aplicar als altres la norma que vol que els altres apliquin a ell i no té cap recança a faltar al respecte a altres formacions presents en el Ple. En aquest cas, al grup d’Esquerra Republicana. Aquesta vegada no vaig voler deixar-ho passar i ho vaig voler manifestar en el mateix Ple. Evidentment, el senyor Mulleras no tenia ni idea de què li parlava. Mal exemple per al consistori olotí on, malgrat les discrepàncies ideològiques, tots els representants polítics manifestem les nostres opinions amb el degut respecte a les opinions i les posicions dels altres. Tant de bo no es compleixin les prediccions que el senyor Mulleras va reiterant en els plens de la nostra ciutat en el sentit que serà el proper alcalde d’Olot. No aporta res positiu a la política de la nostra ciutat ni al benestar i a la convivència dels nostres conciutadans.

Que no ens esborrin el somriure

Subtítol: Eufòria després del 9N

Primer de tot: quina alegria veure en primera línia famílies senceres, avis, fills, néts i potser besnéts entrant tots junts als locals (anava a escriure “col·legis”, però es veu que no ho eren) electorals amb el vot preparat i amb un somriure als llavis!

La foto de rigor amb el fill posant el vot a l’urna, que encara és petit, i l’avi amb els ulls plorosos perquè, finalment, ha pogut respondre a una pregunta que s’ha passat tota la vida esperant que la hi fessin.

Malgrat les dificultats organitzatives, malgrat que ha acabat sent només una jornada de participació ciutadana, malgrat que no tenia garanties legals, malgrat que ens han volgut posar la por al cos i ens han amenaçat i menystingut alhora, gairebé dos milions i mig de catalans hauran volgut donar la seva opinió sobre la independència de Catalunya. Més de 13.000 olotins.

I ara què?

Doncs el que tothom espera, no? Que tots els partits polítics es deixin estar de tàctiques i càlculs electoralistes i que es posin d’acord sobre com s’ha de fer al més aviat possible unes eleccions que siguin determinants i que tinguin un resultat vinculant.

Tota aquesta gent que va anar a votar ahir no vol esperar més: no vol esperar a les properes eleccions municipals a veure què passa; no vol esperar a les eleccions espanyoles del novembre del 2015 confiant que surti un govern espanyol amb minoria; no vol esperar el final d’aquesta legislatura i després ja veurem què...

Amb llista unitària, sense llista unitària, amb uns acords mínims, sense uns acords mínims, però volem votar i volem decidir el futur del nostre país. I que cada partit respongui electoralment de les seves posicions, sense jugar a la puta i la Ramoneta, sense buscar la foto, sense penjar-se medalles de la feina que hem fet tots els voluntaris.

Votaré per dignitat, votaré per Víctor Jara

La coincidència de l’anunciada suspensió de la jornada de participació cívica del 9N per part del Tribunal Constitucional espanyol amb la presentació de l’anunci final de campanya de l’ANC “Votaré per tu” m’ha fet tenir un moment de reflexió enmig d’aquesta espiral que fa mesos que ens xucla cap a un final inconegut però engrescador...

Primera reflexió: per dignitat. No pot ser! No pot ser que el govern espanyol s’empari en la interpretació esbiaixada d’unes lleis que no només impedeixen votar democràticament una part de la seva ciutadania, sinó que menyspreen la seva voluntat, que no volen ni saber l’opinió de 7,5 milions d’espanyols. Per dignitat, la gent ha de sortir al carrer... Avui, picant cassoles; diumenge, votant, tant sí com no.

Segona reflexió: per democràcia. No volem res més que poder votar, que poder comptar la quantitat concreta de defensors d’una opinió o d’una altra. En el món democràtic, la crida a la ciutadania en referèndum perquè es manifesti democràticament sobre els temes més diversos és ben normal, jo diria que sortosament ordinària. A l’Estat espanyol, no. Aquí la ciutadania només compta per pagar.

Tercera reflexió: i ara diuen els detractors (PSC-PP-C’s) que aquesta jornada de participació ciutadana no té les mínimes garanties democràtiques (i, tot i així, apareix la impugnació del TC!). Com poden tenir tanta barra? Aquells que han impedit que es dugui a la pràctica el que el poble de Catalunya demanava (un referèndum pactat amb el govern espanyol, com s’ha fet a Escòcia) ara diuen que la jornada participativa amb voluntaris (que hi hagi 40.000 voluntaris tampoc no els importa gens...) no té prou garanties... En fi!, ja ens veurem quan surtin al carrer per demanar el vot en altres eleccions.

Quarta reflexió: i, encara, n’hi ha que denuncien que només votaran els del Si, perquè els del No han quedat exclosos de la consulta! I quina barra! Portem mesos, per no dir anys, informant-nos sobre el tema. Sobre les bondats o dubtes de la independència. I els del No només han tingut una resposta: no es pot fer perquè no us deixarem fer el referèndum. I ara es queixen que queden exclosos. Senyors: és tan fàcil com sortir al carrer, buscar el local electoral que els correspon, agafar una papereta i marcar una creu en el No. Ho sabran fer, o no han perdut la consciència de què és una consulta? Potser els molesta que el seu vot valgui el mateix que el de qualsevol altre...?

I cinquena (més que res per acabar): fa dies que plana en algunes ments ràncies la possibilitat d’acabar-ho tot per la força (com allò de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys), com si Espanya fos una dictadura, com si no formés part de la Unió Europea, de l’OTAN, etc. No, dissortadament per ells, ja no estem en una dictadura. I, per això, avui més que mai vull votar per ells, vull votar per tots aquells que no ho poden fer perquè un depravat dictador els ho impedeix. Ho tinc ben clar:

JO VOTARÉ PER VÍCTOR JARA!