Exili

Avui, xerrada d'en Francesc Vilanova a l'orfeó sobre l'exili del 39.

Ja fa temps que m'interessen especialment els temes derivats de la situació sociopolítica del país en els anys 20 i 30. Per la preparació de la meva tesi sobre en Foix, però també per poder arribar a tenir una vaga idea de com va poder sobreviure la nostra cultura, la nostra nació, a l'intent d'anorreament que havia posat en marxa el franquisme, l'espanyolisme.

Deixeu-me que ho digui més clar: encara no entenc com els catalans van ser prou forts per preservar la nostra cultura en un marc tan hostil, a diferència del que va passar a Occitània o, en certa manera, al que anomenem Catalunya del Nord.

És clar que el paper dels exiliats va ser fonamental, per la internacionalització del conflicte i perquè, de portes enfora, mostraven que hi havia uns damnificats evidents (els que patien de portes endins, a nivell internacional, passaven inevitablement més inadvertits, tot i la duresa de les condicions que havien de suportar: recordeu, per exemple, Les veus del Pamano). També m'hi he interessat i miraré de tirar endavant alguna història relacionada amb el tema.

No vull passar l'ocasió, però, de referir-me al punt culminant de la xerrada d'avui, a l'agosarament (diria) d'en Francesc Vilanova en afirmar -taxativament, sense embuts, inqüestionablement- que el franquisme va pretendre anorrear el nostre país, "arrencar la crosta nacionalista" que s'hi havia ensenyorit per aconseguir retrobar el profund espanyolisme que conformava de debò els catalans.

Sensacional: envoltats d'exregidors del PSC de la nostra molt lleial ciutat, ho he trobat especialment educatiu.