diumenge, 7 de novembre de 2010

Josep Irla, president (2)

Ahir parlava de la necessitat de recordar aquelles personalitats que ho van donar tot per la supervivència del país.

Encara podem sentir comentaris sobre la suposada posició privilegiada d’aquells polítics que es van poden exiliar... La història i les memòries d’Irla ens exemplifiquen, un cop més, que aquests comentaris són ben lluny de la realitat.


Josep Irla podria haver tingut una vida ben acomodada i reposada des de la seva posició de productor de suro a Sant Feliu de Guíxols; el cert, però, és que es va deixar la pell per la llibertat de Catalunya, que es va haver d’exiliar en una situació ben precària, quan ja tenia seixanta-quatre anys, i que va assumir la presidència de la Generalitat a l’exili quan aquest fet li podia haver costat la vida.

De fet, els va costar la vida a pràcticament tots els càrrecs públics d’Esquerra Republicana de Catalunya (alcaldes, diputats, regidors...) que, a diferència de Josep Irla, no van travessar la frontera el febrer del 39.

Repassant amb una mica de deteniment les memòries d’Irla que acaba d’editar el santfeliuenc Jordi Gaitx i Moltó, vull destacar-ne alguns paràgrafs que em penso que haurien de servir per remarcar la importància del posicionament de Josep Irla.

Començo amb una reflexió sobre la situació d’eufòria que va provocar a Catalunya la proclamació de la República i la possibilitat que el país tornés a recuperar les seves llibertats... La realitat hispana, però, es va acabar imposant; com sempre. Diu Irla:

Teníem instaurada la República a Espanya i també la Generalitat de Catalunya, les dues amb la seva Constitució i el seu Parlament, i governaven amb tots els respectes i benevolència els enemics polítics. Sentiment i tàctica observada des del dia que fou proclamada la República; però hem de convenir que fórem uns càndids, la llibertat catalana continuava amb els seus enemics de sempre, la unidad de la patria, i el nostre respecte al lliure pensament, el fanatismo clerical, i tot seguit ens adonàrem que la quietud observada el 14 d’abril no era submissió ni respecte al canvi de règim, fou que temien una Bastilla espanyola, i aquesta temença els aconsellà encauar-se, i a poc a poc sortiren del seu cau i, abusant dels bons sentiments dels governants, no perdien ocasió d’actuar descaradament contra els poders constituïts. (p. 80)

Caldria que notéssim que la posició de Catalunya en la República distava molt d’allò que en la monarquia democràtica actual hem anomenat “l’Espanya de les autonomies”. El govern de Catalunya era una administració amb un poder específic, l’únic govern autònom de l’Estat. Els catalans tenien clar que la Generalitat era la seva manera de decidir lliurement aquells aspectes que influïen més en la seva vida quotidiana. Com diu Irla, els que s’havien amagat, porucs de no se sap ben bé què, aquell 14 d’abril, ja començaven a treballar en la foscor.

Quantes vegades no ens ha passat en aquest país que, aquells que perden el poder polític a les urnes, empren totes les armes fàctiques que tenen al seu abast per continuar decidint el destí de la nació en funció del seu profit personal.

Cal omplir Catalunya de valents com Josep Irla per lluitar contra aquests mesells!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada