Tornant a les memòries del president, amb la distància temporal de vegades no som prou capaços de posar-nos en la pell de les circumstàncies concretes d’un moment històric.
Ja ho he dit: Josep Irla va assumir la presidència de la Generalitat des de la França ocupada, afusellat Lluís Companys. Evidentment, s’hi jugava la vida: allò que li havia passat a Companys era perfectament possible que li passés a ell. De fet, Franco tenia espies que col·laboraven amb ell intentant trobar exiliats republicans a França. Alguns els van detenir, els van fer passar la frontera i els van afusellar. Irla en podria haver estat un.
Amb la por de la guerra, dels alemanys i dels feixistes espanyols, des de la situació precària de l’exiliat, Irla va mantenir la institució que ens podria fer lliures.
Llegint Irla, podem recordar els moments d’eufòria quan tots els demòcrates europeus van celebrar la victòria dels aliats sobre les forces de l’eix. Evidentment, catalans i espanyols esperaven que les democràcies occidentals acabessin la feina i desocupessin Franco del seu poder dictatorial.
Irla, però, home prudent, no llança les campanes al vol i decideix esperar. El trist paper dels aliats en tota aquesta història farà que torni a tocar de peus a terra. Ens escriu la desil·lusió del moment i els dubtes sobre el futur:
“Els nostres entusiasmes es van afeblint. El temps passa, Espanya continua sotmesa al jou del Caudillo. On són les democràcies mundials? I comencem a veure perdudes totes les nostres il·lusions. Els grans, que eren la nostra esperança, donen crèdit al papu creat per Franco, i, malgrat els acords i declaracions fetes contra la seva Espanya, de dia en dia hem vist acostaments, ajuts econòmics, i finalment li han obert les portes de les institucions mundials, creades en nom del dret de l’home i dels pobles lliures. Actituds que, podem dir-ho, són de ferida de mort als nostres ideals, i un desengany per als homes que havien sacrificat llur vida per la llibertat i per la justícia humana.
No ens queda altre camí que acceptar la desventura i canviar els nostres projectes, no pensar més en situacions interines. Som obligats a l’enyorança de la pàtria, procurant situar-nos definitivament a l’exili, i a pensar constantment que som privats de petjar-la per haver-la estimat tota la nostra vida.”
Quan escrivia això, Irla ja tenia seixanta-nou anys i sabia que molt probablement moriria, com així havia de ser, a l’exili.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada