Em fa molta il·lusió poder anar acabant aquesta sèrie de textos, motivats per la lectura d’aquestes breus pàgines de memòries del president màrtir. Que a ningú no se li escapi: Josep Irla és l’únic president de la Generalitat contemporània que va morir a l’exili. I, malgrat tot, va mantenir la flama de l’autogovern de Catalunya en els moments més difícils, fins que la seva edat i la seva salut ja no li ho van permetre.
Els catalans no podem oblidar la memòria i el testimoni de Josep Irla. Sense el seu sacrifici, probablement avui per avui el nostre país no seria com és: ves a saber on seria Catalunya!
Després de superar els moments més difícils de l’exili, Irla ja no es veu amb forces de mantenir la seva posició i es veu obligat a cedir la presidència de la Generalitat:
“El que us parla, delicat de salut, a setanta-vuit anys, quan hom no pot gallejar per trobar-se a la posta de la vida, vaig adonar-me que no podia, per manca de forces físiques, portar a terme el recobrament de les llibertats catalanes; que les institucions havien de sostenir-se, perquè en cap moment hem d’oblidar que som els hereus dels inoblidables presidents Macià i Companys. I vaig creure que era precís que un català de prestigi fos nomenat president de la Generalitat, elegit per tots els diputats al Parlament de Catalunya que visquessin en país lliure.
Era pel mes de maig de l’any 1954 que vaig cursar la meva renúncia al conseller delegat D. Josep Tarradellas.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada