Josep Irla, president (i 7)

Fa dies que em vaig plantejar acabar aquesta sèrie d’entrades sobre les memòries del president màrtir, mort a l’exili occità, de la mateixa manera que ell les acaba.

Com ja he dit, Irla assumeix la presidència de la Generalitat en els seus moments més difícils, quan els franquistes han assassinat Companys i els seus aliats nazis s’han ensenyorit de la República Francesa. No era gens fàcil acceptar un oferiment que, en aquells moments, no deixava de ser una complicació afegida a les circumstàncies de l’exili i al perill de la guerra mundial.

Malgrat tot, Irla, ja gran, assumeix la seva responsabilitat i fa el que bonament pot per mantenir la flama de la Generalitat de Catalunya. Catorze anys de presidència a l’exili i multitud de contactes amb polítics exiliats dels diversos partits republicans catalans li van permetre arribar a unes conclusions que, llegides des del 2010, semblarien premonitòries; semblaria que Josep Irla ens parlés de la situació que estem vivint.

I no, no ho són, de premonitòries. Són, simplement, la constatació d’haver viscut en la pròpia pell allò que sempre ens ha fet anar de mal borràs als catalans. És clar que, constatades des de les penúries de l’exili, després d’haver patit una guerra dolorosa i suposades revolucions eixorques i repressives, les paraules del vell i malalt Josep Irla són especialment traumàtiques.

Però traumàtiques són també quan les podem llegir més de cinquanta anys després i constatem que els catalans no hem avançat ni una polzada des de la situació que Josep Irla relatava el 1954.

Els màrtirs, els presidents màrtirs, no són només per recordar-los com a testimoni emotiu del que vam ser; el seu exemple, les seves vivències, els seus pensaments i les seves constatacions ens han de servir de lliçó per intentar fer les coses millor.

Només d’aquesta manera arribarem a retrobar la llibertat!

Diu Irla, a la pàgina 112 de les seves memòries:

“Potser no hi ha altre poble com Catalunya, per la seva formació política, per la compenetració dels catalans de les seves necessitats tant polítiques com econòmiques i socials, per a, sense gran esforç, situar-se a l’altura d’una gran nació. Al meu entendre, cal només voler-ho, cal solament prescindir de les ambicions personals. Convé que tots els catalans pensin únicament en la seva Catalunya i en el benestar dels  catalans.

Referint-nos solament a les esquerres de casa nostra, no hi ha cap dubte que l’Esquerra Republicana de Catalunya és el partit polític més arrelat en totes les nostres comarques i el més compenetrat de llurs necessitats i sentiments. Doncs per què els altres partits esquerrans no poden ingressar als seus rengles, creant un sol partit que donés satisfacció a tots els catalans? No dubteu que si arriba el moment que els diferents partits polítics pleguessin els seus banderins, els seus programes polítics, socials, culturals i econòmics, trobarien acolliment en la carta política de l’Esquerra Republicana oberta a tota millora compatible amb els sentiments dels catalans, perquè l’Esquerra és un partit democràtic i porta una ànima catalana.”