Josep Irla, president (3)

Les memòries del president “oblidat” ens acosten molts fets que van ser transcendentals per a la història del nostre país des d’un punt de vista molt particular.

Com xalaríem amb unes memòries semblants signades per en Lluís Companys! Irla les va fer possible al final dels seus dies, quan ja havia hagut de renunciar a la presidència de la Generalitat.

Entre els diversos episodis significatius que relata, per la seva transcendència intemporal (perquè no ens n’oblidem, ja que es poden repetir quan menys ens ho esperem!), vull destacar especialment el paràgraf que explica l’eufòria del febrer del 36: victòria del Front d’Esquerres; llibertat per als empresonats dels Fets d’Octubre! I, malgrat tot, els perdedors no s’hi resignaven...

“El 16 de febrer de l’any 1936 fou l’assenyalat per a celebrar les eleccions legislatives. El triomf ens impressionà; encara que esperat, havíem retornat a l’any 1931, de tal manera que cap esquerrà deixà de complir el seu deure, i per l’entusiasme del poble, i per la força que significava el resultat de les urnes, s’obriren les portes de totes les presons als condemnats pels fets del mes d’octubre, ocupant tot seguit llurs carrers. I, pel que es refereix a Catalunya, actuà tot seguit el mateix govern i obrí el Parlament català, tancat des de l’octubre pel govern de Madrid.

El treball d’agitació es convertí en actitud de vigilància: els fets passats ens havien alliçonat, i calia viure desperts; de moment no passà res, però la resposta de les dretes al 16 de febrer fou un treball subterrani, l’esclat popular els arribà a l’ànima, recolliren la seva significació i comprengueren que a l’interior d’Espanya no tenien la força que necessitaven, i optaren per sol·licitar-la a l’exterior, sabien que el feixisme italià els esperava.”

I, evidentment, el que no van poder obtenir per les urnes ho van voler aconseguir per la força de les armes.

A finals del 1938, el president del Parlament, Joan Casanovas, ha de fugir de Catalunya; tot i el perill evident, Josep Irla no dubta a assumir la presidència del Parlament:

“En l’any 1938 eren pocs els optimistes. Solament el resistir del president Negrín ens donava una esperança que no arribà mai. Doncs bé, estimats bisbalencs, en aquest moment, el govern de Catalunya va pregar-me que acceptés la presidència del Parlament català per reemplaçar Joan Casanovas, que es trobava a París i havia dimitit.

Altra vegada una lluita en mi mateix. Era el govern que insistia pregant-me que acceptés, i els seus arguments m’obligaven a un nou sacrifici en el moment que la guerra no oferia cap esperança d’èxit.”