Em perdonareu que recuperi una vella secció que ja havia tancat, la dels ofidis... Però aquests dies em ve molt de gust!
El món és dels que se saben moure com la serp... No cal remetre’ns al Bestiari, però aquí hi torno amb l’exemple més poètic:
SERPENT
Àvol serpent!
(Déu no vigila
la blana argila
d’Eva recent.)
El gran desastre
descrius del tot
quan deixes rastre
damunt el llot.
Però, és clar que les serps ens porten al desastre més absolut! I, si no, que li ho diguin a l’iniciador de l’estirp humana! Com molt bé ens ha recordat l’Ara, aquest mes es compleixen vint-i-cinc anys de la mort de Joan Oliver.
M’ha vingut bé enllaçar el poema de la serp amb una de les Decapitacions del 1934, especialment premonitòria de tràgics esdeveniments… Els petits dictadors homicides se solen envoltar de serps perverses (amb cita castellana inclosa del tot adequada):
XVII
Perros crueles, que non me arrepiento
llamándovos perros en forma de humanos.
Retablo de la vida de Christo
Avia per telèfon una rialla trista
de pur estil marxista.
Bloch l’anomenen els estranys: jo, Sara.
Qui no la desempara?
Per segar roses la dalla us cal,
Adolf, brètol total?
Cercaré el cap de ma companya
pel cel dels crematoris d’Alemanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada