diumenge, 6 de desembre de 2009

Palau

Avui la notícia de Vilaweb sobre l'exposició de dibuixos a la Fundació Palau de Caldes d'Estrac em dóna l'excusa per tornar a la cita poètica que tenia una mica oblidada.

Josep Palau i Fabre, un dels grans, dels més grans (dels molts que hi ha) poetes catalans del segle XX. I, com que són tan grans, hauríem de mirar de no oblidar-los (aquests sí que són els pares de la pàtria, els que van mantenir la flama, els que van lluitar i treballar per fer-la encara més gran...; i no pas els homenatjats "pares de la Constitución").

Palau, com molts altres artistes, era un trencador. Un d'aquells que a mi em fascinen, més que res perquè no tenen cap problema a enfrontar-se amb el poder, amb la tradició, encara que això impliqui que els marginin, que els tanquin les portes, que s'hagin de buscar la vida...

El meu primer contacte amb l'obra de Palau va ser de ben jove, a través (com en tantes ocasions) de la música, en aquest cas d'una cançó del cantautor Ramon Muntaner, que musicava el poema "Sol", de Palau:

A voltes, en llevar-se, l'home sol
sent fred al cor, una dent que el mossega
a causa de no haver sota el llençol,
durant la nit, un cos per a la brega.

I es mou feixuc, amb la recança oberta
d'abandonar un lligam que desconeix,
i mira el llit de nou i empal·lideix,
veient la companyia tan deserta.

Viu amb el pensament alatrencat,
com si tot l'univers mudés de ruta
i no trobés una esfera segura.

I va tot sol i sent nosa al costat:
algú que en el flanc dret se li detura
fent-li present la seva vida eixuta.

A partir d’aquí, la meva relació amb l’obra de Palau ha estat circumstancial, eventual, esporàdica, però intensa i profitosa. Palau és d’aquelles personalitats que val la pena conèixer.

El cas més simptomàtic és l’anècdota de la lectura dels seus poemes en la primera postguerra, quan la literatura catalana era reclosa en la intimitat de les cases burgeses. En una de les lectures col·lectives, l’amic Palau no es va tallar un pèl a l’hora de llegir una de les seves últimes creacions, un poema en prosa titulat “La rosa”, símbol de puresa, de creació poètica i de sentiment (recordeu El nom de la rosa):

"Has fet parlar massa de tu, del teu perfum, de la teva beutat. No val la pena! Però que consti, des d'ara, que sempre el meu instint ha estat de fer-te malbé; que t'he esfullat, que t'he premut dins la mà fins a deixar-te sense respiració, que no t'he respectat amb aquella mena d'adoració estúpida amb què t'anomenen els altres, amb què parlen de tu uns quants poetes desgraciats que també has seduït. Ja ens coneixem! Conec bé els teus encisos, les teves arts, la teva perversitat, i no m'arreplegaràs! Tu ets una d'aquelles noies que tota la vida semblen dir-te sí, et donen esperances, van passant temps i et corben l'espinada inútilment. Conec la teva col.lecció de vestits esplendorosos, les teves faldilles innumerables: -però les cuixes, no les trobem mai. Ja n'hi ha prou, del teu imperi, de la teva tirania! M'avergoneix d'haver-se deixat, per un moment, endur per la música del teu rostre. Si et trobo un altre cop et masegaré, com quan era infant, et llençaré al toll i t'anomenaré pel teu nom veritable, perquè ets la puta rosa!"

Tot això, i més, ho podeu trobar als Poemes de l’Alquimista, la màxima creació poètica de Palau. Un altre dia hi tornaré.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada