La immersió lingüística vindicada

De sobte, m’ha vingut al cap aquesta paràfrasi del clàssic històric de Pròsper de Bofarull. Per uns moments, he pensat que tornàvem als temps de la Renaixença, a les reivindicacions sentimentals, a l’intent de reconstrucció emotiva de la nació contra totes les dificultats que imposava l’entorn.

I no, per sort no és així. Avui per avui, no cal reivindicar res: tothom reconeix que la immersió lingüística és un sistema carregat de bones intencions. Fins i tot el Parlament Europeu.

La clau es troba en les intencions d’Espanya. Després de fer veure que volien canviar l’estructura de l’Estat amb la constitució derivada dels anys del franquisme, després de fer veure que la nova constitució defensava l’autogovern de les diverses nacions que integren l’Estat; ara continuen traient-se la careta en defensa de la “unidad nacional”.

En el fons, doncs, no és més que un efecte més de la maror de fons que inspira els últims temps: els espanyols tenen molt clar que això de les autonomies és només un joc de distracció i que, allò que interessa realment, és l’estat unitari: lingüísticament parlant, econòmicament parlant, sindicalment parlant, estructuralment parlant...

Les vies de comunicació només es pensen comptant amb la capital, el sistema fiscal ha de ser unitari, el transport aeri ha de ser centralitzat, etc.

Només s’escapa d’aquest sentit unitari de tot allò que té a veure amb Espanya el concert econòmic d’Euskal Herria. Per què? Doncs perquè, en la guerra de Successió, el Regne de Navarra es va mantenir fidel a Felip V.

Algú llegirà això i pensarà que he perdut el cap. I no, no en tingueu cap dubte: en la mentalitat dels espanyols, queda permanentment subjacent el tema de la unitat d’Espanya “por derecho de conquista”, que deien aquells de Salamanca. Felip V va sotmetre els territoris díscols, els va aplicar les lleis de Castella i, per tant, com deien els falangistes: “España, una!”

Per això, el poder judicial no es pot sotmetre a principis democràtics com el de conèixer la llengua pròpia del territori on imparteix justícia; per això, encara que sigui una despesa insostenible o que comporti un aïllament d’alguns ciutadans, volen impedir que el català sigui la llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya. I els catalans ja poden dir missa...

Dit això, i defensada la immersió al cent per cent, aquest és un tema que no està exclòs d’ombres. Algú s’hauria de plantejar com és que, malgrat que la immersió lingüística garanteix teòricament que tots els joves catalans s’expressin correctament en català i en castellà, les enquestes dels últims anys marquen un retrocés en l’ús del català en tots els àmbits. Mentre que, en altres països amb sistemes diferents, com Euskadi o València, l’ús i la defensa de la llengua pròpia cada dia és més ampli.

Algú s’hauria de plantejar si aquest tema el resoldríem amb un país independent i quines normes ens aplicaríem perquè la situació no fos aquesta. Pensem que la independència no necessàriament ha de comportar una millora de l’ús de la llengua pròpia. D’exemples, en podem trobar de tots colors: la independència d’Irlanda no ha garantit l’ús del gaèlic; en canvi, l’estat d’Israel ha fet augmentar l’ús de l’hebreu, que era gairebé desaparegut. El Quebec, sense ser independent, té un ús absolutament majoritari del francès i, en canvi, Occitània veu impotent la desaparició de la seva llengua, mentre que a Catalunya Nord i a l’Alguer la llengua pròpia viu moments de recuperació...

Ens haurem de preguntar si, a banda de la immersió lingüística en l’ensenyament, no són igualment importants la llei del cinema, la llei d’acollida, la llei de l’esport, la llei de consum, la implicació de la justícia en l’ús de la llengua, la implicació de la ciutadania en la defensa del seu ús al carrer...

Serem allò que vulguem ser!