dissabte, 12 de desembre de 2009

Riba x Nadal

L'amic Càndid em segueix convidant als magnífics recitals que prepara amb els seus alumnes del Montsacopa. Aquest any toquen Les elegies de Bierville.

invitació20093_Maquetación 1b.jpg

Com sempre, és molt agosarat. Però, com sempre, de ben segur se'n sortiran. No hi faltaré i ja en faré cinc cèntims.

Per començar a obrir boca, però, vagi una mostra:

(Difícil, sí. Però val la pena fer l'esforç -per anar bé, com a mínim tres lectures! Recordeu que Riba escriu des de l'exili, amb el país ocupat i destruït per la guerra. Ell, hel·lenista, recorre a la història d'Ulisses que, després de la victòria sobre Troia, retorna a Ítaca -la seva pàtria-, però triga més de vint anys a fer-ho perquè els déus li ho impedeixen. Ulisses, ric del que ha après en aquests vint anys d'"exili", insisteix en el retorn a Ítaca -i no cal que us recordi l'Oleguer-):

Elegia VII

He navegat com Ulisses pel noble mar que separa,
amb un titànic somrís d'obediència a l'atzur,
l'illa de l'últim adéu, on es va inclinà' el meu migdia,
i el necessari ponent, dolç d'una glòria sagnant.
Sobre la rosa dels astres, set vents, atònits deixaven
que n'exultés un de sol, el decretat del retorn.
Si el magnànim heroi dormí dins la popa segura
més profundament que per cap vi ni per mort,
és contat com els ulls dels reials mariners ho veieren:
l'interior treball, ell va saber-lo amb els déus,
pel que jo sé de mi. Oh! com era nua, com era
abandonada, la fe que a favor meu va lligar
els dos mons, que em volien, de banda i banda de l'ombra!
No atreta pel fi: ans virginal a un impuls
que em travessava d'enllà de la meva innombrable aventura
i de mes pròpies arrels; com dins el ventre vivent
l'ésser que s'hi perfà és tot ell creixença amb les pures
forces originals, i no és seu el destí
que l'amara i l'empeny, talment una puja d'antigues
aigües, fins que ha nascut i que ha plorat i que ha vist;
i és llavors solament que ja li convenen els nostres
mots despert i adormit. Entre nosaltres humans,
déus! els mots són només per a entendre'ns i no per a entendre'ls:
són el començament, just un senyal del sentit.
Semblen precedir-nos camí del misteri i ens deixen
foscos davant d'un brocat, tristos a un eco que fuig.
Cal la secreta clau: un record que ve de vosaltres,
déus! i que no ens ateny fins que ja hem arribat;
tal comparança potser, que ens queia de sobte com una
pedra brillant a les mans, dura en sa freda virtut,
i que guardàvem amb altres banals, fins que som a la viva
sorra a la fi de la mar -¿repatriats o arribats?
¿Com ho diria, germans, si no sé si parlo amb vosaltres?
¿Ni us parlaria tan sols? Sóc en l'espera d'un déu.
Entre el silenci i el curt sospir d'una onada tranquil.la
-una marcada en el temps, per a mi sol en el temps
anterior a la nit. em serà de cop a la vora,
simple i juvenil, coneixedor sense esclat
per la mà, coneguda invisible sobre ma espatlla:
el meu déu parcial, que m'ha elegit per orgull
fins a la injustícia -dic jo. Em donarà per als altres
l'aire d'un mendicant que és pacient als portals.
Ell i jo sol sabrem quin tresor desarem, que jo duia:
no els diamants del crit i de la presa i del foc
(negra escuma, tu els tens): dels meus dies d'errà' i de conèixer,
un sol dia he salvat: el que em salvava; i dins ell,
com les figures per gràcia escollides que omplen un somni,
el tan divers amor dels qui per mi, al meu pas,
pel que em donaven d'ells han esdevingut una mica
més el que eren; i tot el que en el freu he comprès.
Oh tresor, tan real que podria comptar-lo i triar-lo!
Mentre, però, no seré rei de ma última pau,
me'l guardaran les Nimfes gentils que teixeixen amb lenta
trama de porpra i cristall els pertinaços ordits
dels invisibles corrents, dins l'obac obrador subterrani
on l'abella de l'erem va, esmunyedissa, a fe' el rusc.
Ítaca, regne petit, conec la cova profunda!
Olivereda amunt, fora camí, en el rocall;
closa i subtil com l'hora d'un sol pensament, per a entrar-hi
calen un front humil sota la llinda i un salt.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada