dimarts, 1 de desembre de 2009

Pere el Gran

Aquests dies no m'ha passat inadvertida la presentació de l'estudi sobre la tomba de Pere II, el Gran. És un personatge que sempre m'ha fascinat perquè juga un paper fonamental en el destí del nostre país, un personatge clau per a la història. Sobretot, però, em fascina per la literaturització de les seves gestes.

És evident que el principal hereu de Jaume I ha de tenir un raconet important en la història. En aquest cas, però, la lectura de la Crònica de Bernat Desclot en fa un personatge extraordinàriament literari. Bé: veure'n els ossos, el casc, o el que s'hi pugui trobar no deixa de ser fascinant.
Primer, perquè ens recorda (alguns ho volen oblidar, d'altres es limiten a explicar la història de sempre...) que un dia vam ser independents; entre altres coses, gràcies al valor de reis com el gran Pere. (Anotació al marge: de reis i de tots aquells que hi van deixar la pell. Sí, jo també són republicà. Però la realitat política de l'Edat Mitjana és la que és. -Final de l'anotació-)

Però també perquè les seves gestes tenen un dramatisme excepcional: encara infant de la corona (amb 25 anys), recupera el Regne de Múrcia perquè el seu pare el torni a cedir al rei de Castella. Després de les famoses Vespres Sicilianes, surt en defensa dels sicilians contra els angevins: la victòria portarà el Regne de Sicília -amb Malta, ves quines coses!- a la Corona d'Aragó, però també li portarà l'excomunicació papal -un agent més dels angevins-.

De resultes d'aquest fet, vindrà el fantàstic desafiament de Bordeus: Carles d'Anjou el repta a un combat entre els seus millors cent guerrers. Pere hi va, d'incògnit i disfressat, amb només quatre companys. Evidentment, a Bordeus només hi troba les autoritats -llavors del Regne d'Anglaterra- que certifiquen la seva presència!

Amb l'excomunicació, Pere II ha de defensar els seus regnes del francesos (i també del seu germà, llavors rei de Mallorca, però feudatari seu). Es produeix el famós setge de Girona, amb el mític episodi de les mosques de Sant Narcís, i també la gran victòria naval catalana a les illes Formigues. La Corona estava salvada -de moment-.

Pere, però, emmalaltí de manera sobtada (com al novel·lesc cavaller Tirant) i la mort li sobrevingué a 45 anys a la vila de Vilafranca del Penedès.

Seria injust no esmentar aquí el comandant de la flota catalana en tots aquests episodis, el també gran Roger de Llúria -almenys aquest té un carrer important de Barcelona!-. Qui, després de la derrota dels francesos, va proclamar la cèlebre frase (en mots de Bernat Desclot):

"No·m pens que galera ne altre vaixell gos anar sobre mar menys de guiatge del rei d'Aragó; ne encara no solament galera ne leny, mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar si no porta un escut ab senyal del rei d'Aragó en la coa per mostrar guiatge d'aquell senyor rei d'Aragó."

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada