dimarts, 22 de desembre de 2009

Les Elegies d'en Càndid

Ahir vaig assistir al ja tradicional recital de final d’any dels alumnes de l’IES Montsacopa. No podia faltar-hi: bons amics i companys hi posen il·lusió perquè tiri endavant; dotze anys al Montsacopa són més que suficients perquè en guardi un gran record i ocupi una part del meu esperit, però també perquè estava convençut que l’espectacle s’hi valia.

En Càndid hi té la mà trencada, s’hi dedica i sap engrescar un grup nombrós de jovent: qui ha dit que els joves no es preocupen per res? Ara: el repte d’enguany era especialment complicat: gosar llegir les Elegies de Bierville suposen una complicació enorme.

Potser algú recordarà l’elegia dedicada a Súnion, o l’Endreça. Poemes coneguts i, malgrat la complexitat, perfectament assumibles: jo mateix utilitzo habitualment el cas de Súnion per parlar de poesia del segle XX i em penso que té un cert èxit.

Però en el conjunt de les elegies, n’hi ha d’una dificultat important: tant per la llargada del poema, com per la profunditat de la reflexió, com pel rigor lèxic i mètric. Doncs bé: tots els alumnes que van recitar Riba se’n van sortir perfectament. L’espectacle, malgrat la llargada, va fluir amb una lleugeresa extrema (fer lleuger en Riba té un mèrit indiscutible!). Música i imatges acabaven de configurar l’atmosfera necessària per fer arribar el missatge de la tragèdia de l’exiliat des dels foscos boscos de Bierville.

Posats a destacar: em van agradar especialment la lectura de l’elegia VI i també el punt final: l’afegitó de la traducció que va fer Riba del poema de Kavafis sobre Ítaca. Un bri d’esperança com, de fet, ho són en el fons les Elegies, malgrat els moments difícils per què passava Carles Riba i el seu país.

Ítaca

Konstandinos Kavafis

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques
.

(Un petit “post scriptum”: vaig corroborar un fet que fa temps que vaig observant. Moltes noies tenien una dicció una mica “papissota” –per dir-ho d’alguna manera-; és a dir: les sibilants tendien a no fer-les alveolars, sinó més dentals o fins i tot gairebé interdentals. Això ho estic observant últimament i, buscant-hi hipòtesis plausibles, em vaig preguntar si l’ortodòncia (els ferros) no hi tinguin alguna cosa a veure. Ves que els temes d’estètica dental no estiguem provocant problemes de dicció. Però es pura hipòtesi (o mania meva).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada