N'hi ha que encara parlen dels toros a la cultura catalana. I, evidentment, el toro (el brau) és un referent de la cultura mediterrània. Ara: d'aquí a pensar que la salvatjada de la "Fiesta nacional" és un referent cultural català, hi ha tot un món.
Un parell d'exemples poètics perquè tinguem presents aquests referents: el primer és un clàssic del XV, el valencià Ausiàs March; el segon, Espriu (algun dia hi tornaré).
XXIX
Sí com lo taur se'n va fuit pel desert
quan és sobrat per son semblant qui el força
ne torna mai fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l'ha desert,
tot enaixí em cové llunyar de vós,
car vostre gest mon esforç ha confús:
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós.
MINOTAURE
Presoner del laberint,
vaig d’enlloc a enlloc fugint.
Solitud i tenebror,
forts laments, esglai, dolor.
Home sóc amb cap de brau.
A la fi trobaré pau.
Tinc, com tu, cor, pensament.
No llançar ja més el crit.
Has entrat a l’estrany clos,
enemic, quan vull repòs.
Fereix, doncs. No lluitaràs
amb qui sent el fil i el pas.
Com et guies per l’obscur
camí moll, glaçat, del mur.
És de molts el meu destí.
Em ric prou d’ells i de mi.
Glops de sang. I veig la sort
de tots quan em ve la mort.
I acabem amb una mica més de poesia...:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada