diumenge, 1 d’agost de 2010

Campionats d'Europa d'Atletisme - Barcelona 2010

Jo que des de petit he de reconèixer que sóc un flipat dels esports (tant si és per practicar-los com si és per contemplar-los), aquests dies he xalat de valent amb els Campionats d’Europa d’Atletisme que s’han fet enguany a Barcelona. Més que res perquè amb aquesta excusa la cobertura televisiva és molt més adequada que quan es fan en altres latituds. S’ha de fer propaganda perquè la gent vagi a l’estadi i puguin ser un èxit, com a mínim, de públic.


A més, aquesta vegada hem tingut la sort que TV3 transmetés totes les jornades. Bé, la sort és relativa perquè, com era de preveure, els comentaristes s’han empeltat de l’espanyolisme (nacionalisme) que sol presidir aquest tipus d’esdeveniments.

Per espanyolisme vull dir no poder veure tranquil·lament els campionats i saber qui són els guanyadors de cada prova. Per espanyolisme vull dir centrar-se només en els atletes espanyols, encara que quedin els últims; entrevistar sobretot els atletes espanyols, encara que els eliminin a les primeres de canvi. Pensar que una atleta valenciana que té fitxa de la Federació Catalana no és prou catalana, però és espanyola com les altres; pensar que un atleta canari que llença el disc per Espanya per quedar sisè ens interessa més que una atleta croata que fa la millor marca de la temporada en salt d’alçada i guanya l’or. Això és espanyolisme.

I ara em direu que barrejo esport i política. A sobre! Ells que s’han passat tota la setmana parlant de l’equip espanyol, de l’equip nacional, quan l’atletisme és l’esport individual per excel·lència. Ells que s’han preocupat per anar sumant les medalles que anava traient la “delegació espanyola” i quin lloc ocupava Espaaañiia en el medaller!

Sense tenir en compte que, per exemple, mai no havia vist com en aquest campionat situacions “singulars”: atletes caribenys o magrebins corren amb la rojigualda... Però no eren els únics: noruecs o danesos amb la pell més fosca que la nit, turcs amb cognoms sospitosament etíops, millors marques de campionats europeus fetes per atletes nascuts a Amèrica o a l’Àfrica! Tant és: en el medaller tot suma per dir que el nostre estat és el tercer o el quart o... Sort que, com a mínim, això serveix per omplir les butxaques d’atletes de països que no tenen gaires opcions econòmiques i que, posant-se una altra samarreta, potser acabaran solucionant-los la vida.


Això ens ha deixat moments impagables, com aquell guanyador que sense cap mena de pudor es passejava amb la bandera del seu país africà d’origen i alhora amb la bandera del seu país europeu de nòmina. Entre aquests moments impagables, l’intent d’entrevista a Jackson Quiñones, l’atleta equatorià que corre tanques per la rojigualda però que és capaç de contestar en català les preguntes de TV3, cosa que a atletes catalaníssims educats en la immersió lingüística com Reyes Estévez o Natalia Rodríguez els costa déu i ajuda.

Ara: el moment més impagable ha estat la celebració de la tercera plaça en la final de 3000 obstacles per l’atleta lloterenc José Luis Blanco. S’ha passejat per l’estadi amb una bandera del Barça! Quan li han demanat el perquè ha estat prou explícit: “Si hagués tret l’espanyola o la catalana uns o altres haurien dit..., i com que sóc del Barça de tota la vida doncs m’he estimat més sortir amb la bandera del Barça!”.


Felicitats, Blanco! A veure si gosen dir-te que barreges esport i política aquests impresentables que s’han passejat per Barcelona aquesta setmana: la família reial, Pérez Rubalcaba, Jaime Lissavetzky i companyia!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada