diumenge, 6 de desembre de 2009

"Desenllaç", de Joan Teixidor

La consulta d’un bon amic m’ha fet recordar Fluvià, un dels millors poemaris de l’olotí Joan Teixidor, que ja he citat en aquest espai. Teixidor hi fa una reflexió sobre la vida a partir del símil que li forneix el tòpic del riu que davalla; en aquest cas, partint dels planells de Falgars, on s’inicia el periple del nostre. El recorregut acaba amb aquest poema:

Desenllaç

S’allargassen les hores de la tarda
i ara arriba el riu cap a la plana.
El caminar es fa lent: la nit és a punt
com una mort acceptada.

El Fluvià ha fet el seu trajecte i no recorda
ni cascades ni afraus ni la campana d’aigua
caient sobre els còdols com en un dia de festa.
La pollancreda ha suspès el seu clam.
Hi ha fang i llot al fons enterbolit.

Ha arribat el temps de meditar, de fer balanç
de tot el que has viscut, del lloc feliç
i de la dissort que et malmenava i t’atuïa.
Ja no et queda res més que aquest tendal de silenci,
les canyes vora el riu que l’oreig fa moure.
Les dunes tenen un moviment d’onada
i s’encavalquen amb una gran parsimònia.

L’amor és la recança de jorns assolellats
i de nits de tumult i de batec dels cossos.
Hi havia plors en el tombant de les tardors que queien
però els hiverns tenien una tendresa de llar.
Per sant Joan els focs s’encenien a la serra.
Sant Pere Pescador ja t’ha deixat per sempre.

Tot s’ha acabat en aquesta tarda quieta
i només et toca l’última escomesa.
Prepara’t a morir i tanca’t a la crida
de tot allò que ja no pot tornar.

Són bons els núvols que lentament s’avancen.
Fes un respir petit i apropa’t al llindar.
“avui seràs amb Mi al Paradís”.

Per mi, el Paradís és arribar al golf de Roses amb la tranquil·litat de poder mirar enrere i veure que aquest periple no ha estat en va, que hem pogut contribuir –en el breu espai que ens ha tocat- a millorar les circumstàncies, a fer que el nostre país i tot el món fos millor. Llavors és quan el Fluvià, calmosament, serenament, ofereix les seves aigües al mare nostrum que fa temps que les espera, que les recull ple de saviesa i d’harmonia...

Ara m’ha vingut un contrast en relació a aquesta imatge: mentre els espanyols entenen la costa, el mar, com una frontera que s’ha de protegir, que s’ha de defensar dels estranys (i, per això, és una competència estatal); els catalans sempre han vist en el mar una porta d’entrada i de sortida, de contacte: d’entrada de nous coneixements, de progrés i d’intercanvi; i de sortida, d’enllaç amb el món. L’espai on fem saber al món qui som. Per això som mediterranis: fenicis, púnics, grecs, romans..., han arribat al nostre país pel mar. De fet, el mar és el que ens configura! (i, per l’altre costat, el Pirineu... Bé: i també l’Ebre...).

(Sí: ja ho sé! Això em porta a Foix. Però, de moment, m’hi resisteixo. Ja arribarà...)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada