1833: a imatge de l’organització centralitzada de la República Francesa, el Regne d’Espanya imposa les províncies contra tota tradició i contra la realitat geogràfica del nostre país. És l’últim intent de desfer la realitat catalana: després de les institucions, després dels símbols nacionals, després de la llengua, l’organització administrativa (més endavant encara hi haurà l’amic Aznar amb les “xapes” dels vehicles que sacralitzaran l’”España, una!”..., però aquesta és una altra història).
1931: després de gairebé un centenar d’anys, el nou estatut republicà incorpora una de les reivindicacions històriques del catalanisme (el primer pas va ser la creació de la Mancomunitat amb Enric Prat de la Riba), la reorganització territorial en vegueries, que responguessin millor a la realitat nacional que no pas la divisió provincial borbònica.
Les vicissituds de la Generalitat recuperada van fer que el projecte de vegueries no pogués tirar mai endavant, tot i que es va arribar a una formulació gairebé definitiva.
Avui per avui, evidentment, no es pot copiar el mapa de vegueries d’aquell temps: el país ha canviat molt i cal adequar l’estructura administrativa als nous temps.
Tot i així, la creació de les vegueries com a pas previ a la supressió de les diputacions provincials és un element molt important de cares a demostrar que el nostre país es pot organitzar per si mateix, i que ho pot fer millor, que ho ha de fer millor. No cal que des de Madrid ens vinguin a dir com hem de fer les coses (llegiu-hi, per exemple, el tema de l’aeroport del Prat, de l’AVE, de la MAT...).
És per això que, en aquests moments gairebé fundacionals d’una nova estructura administrativa de país, caldria que tots plegats poguéssim ser una mica generosos, que no miréssim només per “nosaltres”. Caldria que aquells que, des de fa anys, tenen l’etiqueta de “capitalitat” entenguessin que la nova organització ha de ser diferent, que no pot reproduir els errors de la divisió provincial; que el país no pot organitzar-se al voltant d’unes ciutats que siguin capitals i que tota la resta en depenguin. Caldria entendre que Catalunya no es basa en una societat centralista, que els catalans ens hem configurat una sèrie de nuclis al llarg del país que són els que ofereixen tradicionalment els serveis als ciutadans del seu entorn (allò que en el passat en deien “mercats”).
Caldria entendre que, en les vegueries, això de la capitalitat hauria de ser un element “circumstancial”, que no passa res si una vegueria té capitalitat compartida, que les ciutats no haurien de ser beneficiades per ser capital de vegueria...
Per entendre’ns: d’acord que el consell s’hauria de reunir per exemple a Tarragona o a Tortosa, però els serveis sanitaris o de medi ambient o... podrien ser perfectament a Reus o a Amposta. Precisament el que haurien de pretendre les vegueries és això: la intercomunicació en oposició a la dependència. Precisament el que hauria de pretendre una capital de vegueria hauria de ser que tot el territori de la vegueria estigués ben organitzat, cohesionat. I això no passa perquè totes les ciutats de la demarcació depenguin dels serveis de la capital. Això potser funciona a la “meseta” o a Andalusia, però al nostre país això no funciona.
Aquesta és l’organització tradicional de Catalunya, que és radicalment oposada a l’organització provincial. Ara: ja entenc que els alcaldes de Tarragona i de Reus (tots dos del PSC) o el president de la diputació de Barcelona o l’alcalde de Sabadell (tots del PSC) no en puguin entendre la diferència.
L’any 2010 ha de ser un any històric per a Catalunya: no fem que les vegueries siguin una multiplicació del règim provincial. Fem que l’organització del país sigui més propera, més útil als ciutadans. Entre tots els ho hauríem d’explicar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada