Roses pel desembre

Avui, a Olot, concert de l'escolania de Montserrat! Una altra iniciativa engrescadora d'Òmnium Garrotxa: ple a vessar.

Com que potser no tindré gaires més opcions, avui m'ha passat pel cap mossèn Cinto.

Com sempre, els catalans som una mica peculiars. Mossèn Cinto va ser tot un mite nacional (i, quan dic nacional, vull dir "nacional": o sigui, a tots els Països Catalans) al segle XIX. Va fer aflorar, en els anys finals de la Renaixença, tota la riquesa de la tradició popular del nostre país i li va donar aquella categoria literària de què estava mancada per culpa de les limitacions que l'estat (els estats) opressor(s) imposava (-en).

És evident que la seva força, la seva presència insospitada, ens ha pervingut. Però nosaltres, catalans del segle XXI, oblidem el nostre passat, oblidem els nostres mites, oblidem els forjadors i els defensors de la pàtria (ben diferentment d'altres nacions circumdants): qui recorda, a hores d'ara, la grandesa de Jacint Verdaguer?

Ho retrec perquè, evidentment, Verdaguer és l'autor de la lletra del Virolai, l'himne extraoficial de l'escolania.

Rosa d'abril, morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·luminau la catalana terra;
guiau-nos cap al cel.

Amb serra d'or los angelets serraren
eixos torons per fer-vos un palau;
Reina del Cel que els serafins baixaren,
dau-nos abric dins vostre mantell blau.

Alba naixent d'estrelles coronada,
ciutat de Déu que sommià David,
a vostres peus la lluna s'és posada,
lo sol sos raigs vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols estrella d'Orient,
siau pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors lo port de salvament.

Donau consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai los cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
tornau a Déu los cors que l'han deixat.

Mística font de l'aigua de la vida,
rajau del cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixau-li per florida;
feu-ne, si us plau, lo vostre paradís.

Ditxosos ulls, Maria, los que us vegen!
ditxós lo cor que s'obre a vostra llum!
Rosa del cel que els Serafins voltegen,
a ma oració donau vostre perfum.

Cedre gentil del Líbano corona,
arbre d'encens, palmera de Sion,
lo fruit sagrat que vostra amor nos dóna
és Jesucrist, lo Redemptor del món.

Amb vostre nom comença nostra història,
i és Montserrat lo nostre Sinaí;
sien per tots l'escala de la Glòria
eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d'abril, morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·luminau la catalana terra;
guiau-nos cap al cel.

És clar que els catalans tenim aquell sentit de "ciutadans del món" que ens fa infravalorar les nostres tradicions, els nostres artistes, els nostres escriptors. Llavors quan algun il·luminat va i s'empesca que la cultura catalana és un invent de la Renaixença, de la burgesia catalana del segle XIX, hi caiem de quatre potes: ens ho creiem sense qüestionar-nos les opinions d'altri i pensem: quanta raó, ja ho deia jo que les tradicions dels nostres veïns són més riques i més antigues, més universals...