No puc més que elogiar la magnífica festa popular que han viscut avui moltes poblacions del nostre país. Per damunt de traves, imposicions, amenaces i extorsions, tothom que ha volgut ha pogut dir amb absoluta llibertat el que pensa. L'horitzó, com deia l'amic Grau, és magnífic...
Per part meva, avui també he pogut assistir al recital que han preparat els companys d'Horitzó blavíssim com a punt final als actes de commemoració del cinquantenari de la publicació de Fluvià, un dels grans poemaris de l'il·lustre olotí Joan Teixidor.
M'ha vingut al cap perquè Teixidor, en una "enquesta a la joventut" que l'any 33 va fer una revista de l'època, a la pregunta sobre si un dia el seu país el reclamava perquè el defensés ell va respondre que "s'evadiria". En aquesta generació de joves (els que tenien la vintena durant els anys 30), per a molts, la poesia va significar una evasió, un recer on fugir dels trasbalsos que anaven alterant el país.
Ho domino bastant perquè Foix, que en aquells moments era bastant combatiu, en va fer una crítica. Val a dir que, anys a venir, J. V. Foix acabaria arrecerant-se també en la poesia...
De Fluvià, vull destacar-ne precisament el poema que dóna nom a l'entitat que s'ha encarregat de fer-li l'homenatge (més que res perquè hi surt el terme "horitzó" i, com tots, està molt bé):
L'horitzó blavíssim
El perfil de la muntanya era precís
i l'horitzó blavíssim.
Una mica d'or ho anava enriquint tot
i vaig pensar que no em calia res més,
que ja era prou això que se'm donava,
que el món arriba a plena maduresa
quan s'accepta com és i no preguntes.
M'hi he fixat especialment perquè m'he adonat que feia referència al meu lema ("les coses són com són"), però també he vist que denota un estoïcisme molt Teixidor: acceptem el que hi ha, i prou (és clar que ell li dóna un to, diguem-ne, existencial). Deixeu-me que jo li doni un to polític, o social, i que en faci una interpretació que va més enllà, i que em permet lligar-la amb el magnífic horitzó que s'ha obert avui: el món és com és, però si no ens mobilitzem per canviar-lo, sempre haurem de carregar amb la llosa que ens esclafa i ens quedarà, eternament, el neguit de no saber si ens l'hauríem pogut treure del cim amb la força de tots plegats!
Evidentment, evadint-se i xiulant, el món mai no canvia. I així ens va!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada