Com que ahir em va quedar el cuquet, ni que sigui en desgreuge mínim, no puc més que recuperar els meus apunts poètics amb un text de Ricard Creus, del seu últim poemari.
Ben senzill i partint del tòpic d'aquell punt que ens retroba en el naixement i en la mort, però que també ens acompanya al llarg de la vida. Un exemple fantàstic de l'assumpció del sentit de la vida i de la complaença amb el que tenim.
Senzill, però carregat de sentit:
Quin llit
tan flonjo
el llit,
si no existís
s’hauria d’inventar.
Quasi tothom
hi neix i hi mor
al llit,
i a l’endemig
s’hi passa
mitja vida.
Tothom
hi acaba
despullat
de sentiments
o bé se n’omple
i amb tendresa
braceja i abraça
nuetats
entre onades
ritmades
de llençols.
Fins que arriben hores
encalmades o febroses
inacabables,
desesperades,
abans que et glaci
la inevitable pau.
El Perer del Corb, 11 de febrer de 2003
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada