Em penso que no m’ha decebut mai cap de les moltes obres de l’Umberto Eco que he llegit. Bé, potser el Baudolino, que té un inici espectacular però que acaba perdent-se en les terres del prest Joan sí que arriba a decebre una mica... i força!
Fins i tot em va agradar el foc d’encenalls de La misteriosa flama de la reina Loana, caòtica i desorbitada, però que t’acaba submergint en la societat mussoliniana, envoltats de tots els tòpics i referents de la cultura feixista.
És clar que em va entusiasmar El nom de la rosa i, sobretot, L’illa del dia abans; però a El pèndol de Foucault arriba un moment que tens ganes d’acabar..., i això no sempre és bo del tot.
L’últim lliurament Eco: una novel·la vuitcentista, escrita amb l’estil de l’època, sobre l’antijudaisme... Evidentment, pinta molt bé.
Com sempre en Eco, no és una novel·la fàcil: requereix temps i paciència, però un cop has aconseguit ambientar-te (i recordar) en l’estil de les novel·les del segle XIX, un cop has aconseguit trobar l’entrellat del personatge esquizofrènic de ressons freudians que relata la seva pròpia història, un cop has entrat en la ficció, hi ha alguna cosa que t’enganxa...
És clar que triar un narrador en primera persona que explica la seva vida al costat de les tropes garibaldines com a agent secret, que passa per diverses vicissituds fins a formar part de les files antijueves que s’estaven consolidant a l’Europa de finals del segle XIX no deixa de ser un risc. Però em sembla que no hi ha perill que el personatge ens acabi caient simpàtic...
Perfectament ambientada, amb aquella contextualització històrica que pocs saben presentar com Umberto Eco; i posats a trobar relacions amb la realitat, tractant-se d’antijudaisme, no costa gaire d’intuir quines seran les dues últimes intervencions, a finals del segle XIX, d’aquest falsificador sense escrúpols.
Com sempre, una gran novel·la d’un magnífic premi Nobel.
Després de llegir el llibre no s'acaben d'entendre les polèmiques que han envoltat la publicació d'aquesta novel·la; tan ingenus som que confonem la ficció novel·lada amb l'assaig o la crònica periodística? Bé, potser no hauria de sorprendre: només cal recordar les crítiques que va rebre la novel·la de Jonathan Littell (Les benignes) a causa del narrador d'aquesta (Maximilien Aue).
ResponEliminaJoan, tens tota la raó. Som molt ingenus. De posicions de rebuig a una novel·la, sense entendre-la, n'hi ha hagut molt casos. Precisament, el que fa Eco és novel·lar un cas verídic d'antisemitisme amb la intenció clara de defensar justament la posició contrària. En fi: La lluita continua!
ResponElimina