No, no tot s'hi val!

I llavors arriba un desgraciat matí a Tucson i ens en lamentem!

Doncs, sí: en segons quins casos, els demòcrates hem d’estar ben tristos. És clar que no hi ha una relació de causa-efecte, però només el dubte ja ens ha de fer pensar.

No s’hi val buscar constantment la confrontació. No s’hi val l’atac despietat a l’adversari. No s’hi val saltar-se les més elementals regles de respecte democràtic a les opinions dels altres. No s’hi val assenyalar suposats culpables amb el dit. No s’hi val substituir les nostres argumentacions per l’ofensa i el perjuri.

És clar que no s’hi val clavar dianes en un mapa! Això ho sap tothom: això no és democràtic, això és una amenaça.

Com no s’hi val destruir per destruir. Els polítics tenim l’obligació de ser sempre constructius. Encara que això no ens serveixi per guanyar vots, encara que perdem les eleccions. No podem jugar al pim pam pum: tu vés disparant, que alguna vegada d’encertaràs!

No s’hi val jugar arran de reglament. No podem plantejar el nostre joc amb la cossa a les cames del contrari. Potser guanyarem, però no estarem fent un món millor. Que és el que tots volem.

No s’hi val marginar el diàleg! Ja sabem que els polítics som el reflex de la societat, i que els temps que corren no són propensos al diàleg, però els polítics tenim l’obligació d’intentar anar una mica per davant, d’intentar arrossegar (si voleu “liderar”) el conjunt de la societat. Només amb el diàleg podrem solucionar les nostres tensions.

I no ens podem permetre arrossegar la societat cap al menyspreu i la desconsideració. No puc entendre la política sense el diàleg. I sense l’acord. Respectant les diferències, tots vivim en la mateixa societat i, per tant, ho vulguem o no ho vulguem estem condemnats a entendre’ns, a conviure.

No entenc, per exemple, que dos grups polítics (per molt antitètics que siguin, ideològicament parlant) no es puguin posar d’acord a l’hora de compartir espais, de gestionar una simple dinàmica de treball. Especialment quan alguns d’aquests pretenen ser l’exemple de concòrdia i harmonia, quan defensen el respecte estricte a les lleis.

Això és el que fem tots cada dia quan sortim al carrer: a casa, a la comunitat de veïns, al barri, a la feina... Tenim l’obligació de posar-nos d’acord i de conviure. I no vindrà ningú de fora que ens ho arregli.

Els grups polítics hem de ser capaços de donar exemple. Si no és així, desprestigiarem encara més la política!