República vs. "omertà"

M’han anat demanant aquests dies com és que faig tanta incidència en el concepte República quan parlo de plantejaments polítics.

M’hi referiré amb un exemple que m’ha vingut al cap en sentir a la ràdio l’última d’en Berlusconi, el president del govern italià conegut periodísticament com a “il cavalliere”...

No cal donar-hi gaires voltes per entendre’n la relació. Com en molts àmbits de la nostra societat, com ha passat en moltes societats al llarg de la història, la posició del polític italià es fonamenta en uns principis ben maquiavèl·lics: es tracta de fidelitzar, es tracta de dominar, de controlar tots els canals de comunicació, tots els vehicles d’expressió pública; es tracta de comprar sensibilitats, de comprar opinió, de fer que tothom depengui –econòmicament, laboralment, socialment...- de tu, del teu poder; es tracta de silenciar la discrepància, d’eliminar aquell que no es vol sotmetre, de marginar la diferència; d’establir uns lligams, uns vincles, que tenallen tothom, que destrueixen la discordança; es tracta de la cosa nostra, es tracta de l’omertà.

Contra això, hi oposem la força dels valors republicans: la defensa de la persona en tant que la suma de posicions individuals és el que acaba configurant la societat; es tracta de la defensa de la llibertat d’expressió, de potenciar el diàleg i la discrepància per generar l’acord, sense la desqualificació de les posicions de l’altre, es tracta d’arribar al pacte entre iguals contra la imposició del poderós; es tracta de la democràcia!