dimarts, 12 de gener de 2016

No sóc ningú... Per això ho puc dir

Ara que finalment podem seguir tirant endavant el nostre procés i que estem molt engrescats per poder arribar al final del camí, s’ha posat de moda agrair amb efusivitat el gest dels polítics que s’han decidit (si us plau per força) a fer un pas al costat. Ha costat prou, però encara podem mantenir la lluita.



Però com que jo no sóc ningú (bé, de fet, només sóc portaveu del grup municipal d’ERC a l’ajuntament d’Olot, que va obtenir els millors resultats municipals a la nostra ciutat i un dels millors resultats de les grans ciutats de Catalunya, si no el millor... :DDD, per això puc permetre’m el luxe d’agrair, també amb efusivitat, aquest gest de fer un pas al costat que en moltes ocasions han volgut fer els “meus” polítics.

Perquè no puc estar més que agraït al gest que en el seu dia van fer en Joan Puigcercós (i penso que necessitaria un reconeixement especial per com l'ha maltractat, en general, l'opinió pública!), en Joan Ridao, en Xavier Vendrell, l’Ernest Benach... I sense portes giratòries ni altres martingales! I, en aquests últims mesos, tampoc no vull deixar de recordar els continus passos al costat que han fet els polítics que encara són al capdavant d'ERC: en Joan Tardà, la Marta Rovira i, sobretot, l’Oriol Junqueras.

I és que si realment ens interessa el país més que no pas el partit, si ens interessa la ciutat més que no pas la nostra formació, el gest de fer un pas al costat hauria de ser absolutament automàtic, immediat. No caldria que ens féssim de pregar...

I, per això, vull recordar, i agrair també efusivament, per exemple, el pas al costat que va fer en Jordi Coma, quan era portaveu del nostre grup municipal.

O, sobretot, m’agrada molt recordar el pas al costat que va fer en Jaume Cabanyes, president comarcal durant molts anys, lluitant pel partit durant molts anys, des de la Vall d’en Bas, des de la Garrotxa, des de la federació gironina i des de la Diputació. I que, després de tants i tants esforços pel partit i pel país, se’n va anar cap a casa, es va buscar la vida per no quedar-se a l’atur i ara es dedica a empassar-se quilòmetres i quilòmetres al volant d'un autocar.

Ens hauríem d’acostumar a entendre que la política ha de ser un seguit de passos al costat. Que els polítics no hi som per quedar-nos-hi. Que la política és un servei comunitari i que les portes giratòries haurien de ser pecat mortal.


Ara: quan els nostres polítics fan aquest gest d'apartar-se i deixar pas, no costa gens agrair-los-ho amb gran efusivitat. Serem més elegants, més honestos i contribuirem a fer el país més just i més lliure.

1 comentari:

  1. Perfecte, Pere. Algú hohavia de començar a dir.

    Pep

    ResponElimina