dimecres, 19 de gener de 2011

Fer anormal el que hauria de ser normal

Avui ha estat notícia l’ús de la nostra llengua en el Senat espanyol. Que uns representants de la ciutadania s’expressin en la seva llengua en les institucions que, en teoria, els representen i que defensen els seus interessos no hauria de ser notícia. Hauria de ser absoluta normalitat.


Com passa al Parlament Europeu: qualsevol nou estat que hi entra, exigeix (no podria ser d’una altra manera!) l’ús de la seva llengua en totes les institucions europees.

Els catalans, però, seguim havent de demanar permís per a tot. Fins i tot per obrir la boca i expressar-nos... Ben a prop, sempre tenim un vigilant que ens fiscalitza la llengua que utilitzem per parlar. I si resulta que utilitzem la nostra (és normal, no?: a Catalunya, català... El nom deu fer la cosa!) en segons quins àmbits, ens baixa un ruixat que ens deixa ben baldats.

Resulta que és un daltabaix per a Espanya que hi hagi uns ciutadans que vulguin emprar la seva llengua, que s’estimin més utilitzar la seva llengua que no pas l’espanyol. I, això, segons sembla, és un greuge terrible per a l’Estat.

Trenta anys de democràcia no han pogut resoldre el procés de centralisme i d’uniformització en què van coincidir franquistes i feixistes. Ben al contrari: en els últims anys cada cop se senten més forts... I ara, amb l’excusa de la crisi, gosen intentar ensorrar els pocs avenços que es van aconseguir implantar en els primers anys de democràcia.

Com més va, més s’evidencia que Espanya no ens hi vol. No hi ha més sortida que obtenir la independència...

I tan amics!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada