50!

Números rodons. Avui vull dedicar aquest breu comentari a un amic que en fa cinquanta i que segurament molts coneixereu: el president comarcal de la Garrotxa d’Esquerra Republicana de Catalunya, Jaume Cabanyes.

Sí, ja ho sé que no ho sembla. Però Kronos és implacable: en Jaume fa 50 anys.

He conegut poques persones amb la seva capacitat de treball, amb la seva humilitat, amb la seva honestedat i altruisme. I per això mateix em sembla que es mereix sobradament que li posi quatre ratlles, com a mínim.

Sovint sense pensar en el seu propi futur, sovint descartant ofertes que li poden garantir la seva situació professional, sovint només pensant en el país... (en el nostre, és clar, tan maltractat!), sovint només pensant en els companys..., sovint només pensant en el partit... (en ERC, és clar, el que pensem que ens acabarà portant la llibertat!), de vegades ha deixat de banda el seu benestar personal, la família (fins i tot en circumstàncies luctuoses o ben difícils), perquè tenia clar quin era el seu deure social.

I això havent d’aguantar segons quins comentaris, segons quines afirmacions... De gent, és clar, que no el coneix.

Per molts anys, Jaume! Que en facis 50 més, com a mínim!

Mira! Tinc ganes de dedicar-te un tango, encara que et soni estrany!!!

Volver

Música: Carlos Gardel

Letra: Alfredo Le Pera 

Yo adivino el parpadeo

de las luces que a lo lejos

van marcando mi retorno...

Son las mismas que alumbraron

con sus pálidos reflejos

hondas horas de dolor...

Y aunque no quise el regreso,

siempre se vuelve al primer amor...

La vieja calle donde el eco dijo

tuya es su vida, tuyo es su querer,

bajo el burlón mirar de las estrellas

que con indiferencia hoy me ven volver...

Volver...

con la frente marchita,

las nieves del tiempo platearon mi sien...

Sentir...

que es un soplo la vida,

que veinte años no es nada,

que febril la mirada,

errante en las sombras,

te busca y te nombra.

Vivir...

con el alma aferrada

a un dulce recuerdo

que lloro otra vez...

Tengo miedo del encuentro

con el pasado que vuelve

a enfrentarse con mi vida...

Tengo miedo de las noches

que pobladas de recuerdos

encadenan mi soñar...

Pero el viajero que huye

tarde o temprano detiene su andar...

Y aunque el olvido, que todo destruye,

haya matado mi vieja ilusión,

guardo escondida una esperanza humilde

que es toda la fortuna de mi corazón.