diumenge, 8 d’agost del 2010

Què guanyarem amb la independència?

Bé: d’entrada, 22.000M€/any! Que no és poc! La Gemma Aguilera a El temps d’aquesta setmana resumeix l’informe del Cercle Català de Negocis sobre què podríem fer els catalans (és una hipòtesi de les moltes possibles) amb aquests diners que generosament regalem als espanyols perquè els malgastin.

Evidentment, en primer lloc, sortiríem de la crisi. Avui em limito a copiar aquest article de El temps. Un altre dia en faré un comentari més personal centrant-me en el tema de: “I, si és tan evident, per què encara no som independents?”

(Perdoneu l’extensió, però em sembla que val la pena!)

Catalunya amb 22.000 milions més a la butxaca
  
El Cercle Català de Negocis assegura que Catalunya podria sortir de la crisi demà mateix si recuperés els 22.000 milions d’euros anuals d’espoli fiscal. EL TEMPS ha accedit als càlculs de l’entitat per a un estat català que presentaran aquesta setmana.

Històricament, Catalunya ha preservat una economia amb trets diferencials respecte a d’altres economies de l’estat espanyol. Més industrialitzada i avançada, amb creixements del PIB superiors a la mitjana, fou la locomotora d’Espanya. Però la crisi financera i econòmica mundial, i també l’espoli fiscal continuat, han rebaixat la qualificació de l’estructura econòmica del Principat. Una taxa d’extinció d’empreses molt elevada, nivells d’atur que freguen ja la mitjana espanyola i greus problemes pressupostaris a la Generalitat i la resta d’institucions públiques del país posen de manifest que la gallina dels ous d’or aviat deixarà de pondre.

El nou finançament per a Catalunya pactat després de l’aprovació de l’Estatut havia de pal·liar, que no suprimir, els efectes nefastos de l’espoli, des de Madrid anomenat solidaritat interterritorial, que en el cas del Principat és ja el 10,2 % del seu PIB, el 7,4 % al País Valencià i el 14,2 % a les Illes Balears. Però la realitat és que en els dos primers pressupostos de l’estat, la disposició addicional tercera de l’Estatut, que havia de garantir una inversió mínima igual a l’aportació catalana al PIB espanyol, no s’ha complert. Quina altra solució hi pot haver? El concert econòmic, que, de fet, tampoc no eliminaria el dèficit totalment. 

Ara bé, si Catalunya fos un estat, recaptaria íntegrament tots els seus impostos i no hauria de contribuir al finançament d’altres economies. Per tant, l’espoli desapareixeria, i els 22.000 milions d’euros que cada any s’escolen en el trajecte Catalunya-Madrid es quedarien a casa i s’invertirien exclusivament en territori català. Aquesta és la tesi que defensa, entre d’altres entitats, el Cercle Català de Negocis (CNN), que assegura que “Catalunya podria sortir de la crisi demà mateix si fos independent”. El president d’aquesta unió d’empresaris, Ramon Carner, argumenta que “l’espoli fiscal ofega la nostra economia, l’Estat no inverteix els nostres impostos en infrastructures ni per donar suport al teixit empresarial”, i matisa que “ja no és només de justícia, és una qüestió pràctica i de supervivència: Espanya no es reforma i nosaltres, que som empresaris, sabem que hem d’adaptar-nos constantment a l’entorn global per ser competitius”.

En aquest sentit, el CCN ha elaborat un informe, Rendes immediates de la independència, per determinar com s’invertirien en una Catalunya independent els 22.000 milions d’euros de dèficit fiscal anuals, que el 2008 representà el 10,2 % del PIB. El CCN proposa invertir aquests diners en cinc partides diferents que, al seu entendre, crearien de forma immediata les condicions per a iniciar una ràpida recuperació econòmica. 

Reducció d’impostos. Replantejar a la baixa el cistell d’impostos de la Generalitat “és imprescindible per a generar riquesa”, apunta l’informe, que afirma que els empresaris han de poder reinvertir en els seus negocis, un fet que impulsaria la creació de nous llocs de treball. La taxa d’atur a Catalunya es va situar el mes passat en el 14,4 %, el 22,7 % al País Valencià i a les Illes Balears es va enfilar fins al 22,4 %. El document planteja la necessitat d’implantar mesures per atraure les inversions estrangeres al país –la majoria de multinacionals ubiquen la seva seu a Madrid, on és el poder financer i polític, així com les millors infrastructures de comunicació–, i una manera d’aconseguir-ho seria “reduint l’impost de societats al 20 %”.
A banda d’intervenir en els tributs sobre l’activitat empresarial i professional, també caldria incrementar els sous dels treballadors per tal d’incentivar el consum. Un objectiu que es pot aconseguir reduint l’IRPF en tots els seus trams (del 24 % al 15 %, del 28 % al 20 %, del 37 % al 28 % i del 43 % al 35 %). El paquet de mesures de reducció d’impostos, i per tant, l’amorització de les pèrdues que tindria la càixa de la Generalitat pel fet de deixar de percebre uns ingressos per la via impositiva, seria possible segons els càlculs amb 8.200 milions d’euros anuals (l’equivalent al 36 % del dèficit fiscal anual).

Més infrastructures. L’anunci per part del ministeri de Foment de la reducció de la partida destinada a infrastructures de transport a Catalunya, que inclou la paralització de diverses obres cabdals per al país, així com la gestió centralitzada de les principals infrastructures que actuen de plataforma internacional de l’economia catalana –els ports i els aeroports–, ha empitjorat encara més la situació de l’economia catalana. Tots els estudis internacionals coincideixen a assenyalar que Barcelona és un dels millors indrets de tot el món per a invertir-hi i instal·lar-hi seus de multinacionals, però aquests mateixos estudis penalitzen la capital catalana en els rànquings per la seva precària oferta d’infrastructures. Uns ports sense política comercial pròpia i un aeroport sotmès als capricis d’AENA i de la companyia de bandera Iberia impedeixen que aquesta plataforma hagi esdevingut ja un veritable hub intercontinental. 

Per a redreçar la fortalesa de l’economia i per a atraure nous inversors cal millorar les infraestructures del país, des de  ports, aeroports, trens i carreteres fins a escoles, universitats i centres d’investigació. Segons els càlculs del CNN, aquestes millores poden ser una realitat destinant-hi només 2.600 milions d’euros anuals (el 12 % del dèficit fiscal actual).

Millorar les polítiques socials. En aquest apartat, el CCN constata una necessitat urgent d’augmentar la quantitat i la qualitat dels serveis públics relacionats amb l’estat del benestar. Fa referència a la sanitat i a l’educació pública, invertint en més beques per a estudiants a tots els nivells, més ajudes a la dependència i més llars per a la tercera edat. En aquest apartat, els càlculs d’inversió necessaris per a crear una situació estable se situen en els 2.100 milions d’euros anuals, és a dir, el     10 % dels 22.000 milions d’euros que avui es perden per l’espoli fiscal. 

Augmentar les pensions. Aquest és l’apartat en què es notaria una millora més substancial, a parer del CCN. Un català cobraria 2.500 euros més de pensió si aquesta estigués regida per una Seguretat Social pròpia, segons un estudi que va elaborar el Cercle d’Estudis Sobiranistes (CES).
El treball La balança fiscal del sistema de Seguretat Social català amb l’Administració central concloïa que, amb dades del 2007, la diferència entre el que aporten els catalans i el que reben a través de pensions és de 3.644 milions d’euros: l’1,85 % del PIB i el    14,7 % dels ingressos aportats al sistema. Un sistema de Seguretat Social propi català faria que els jubliats catalans cobressin unes pensions raonablement més elevades de les que perceben ara. L’explicació és que Catalunya genera més ingressos a la Seguretat Social que la resta de l’estat per la seva més alta taxa d’ocupació i per la seva major cotització mitjana. El fet que la pensió mitjana no reflecteixi la major productivitat de l’economia catalana provoca que aquestes pensions siguin inferiors a les que s’obtindrien amb un sistema propi de Seguretat Social.
Amb aquesta anàlisi, el CCN calcula que les pensions contributives i no contributives haurien d’incrementar-se una mitjanan del 10 %, però adverteix que s’hauria de crear un Fons Català de Reserves de Pensions, i també reduir la cotització a la Seguretat Social almenys un altre 10 %. Per acomplir aquests percentatges, caldria destinar-hi 6.400 milions d’euros anuals, el 30 per cent del dèficit fiscal actual. 

Crear una estructura d’estat. Lògicament, si Catalunya esdevingués un estat de ple dret dins el marc de la UE, hauria de generar una infrastructura pròpia. El cost de l’estat propi només suposaria el 12 % del dèficit fiscal actual, 2.600 milions, segons el CCN.
Això vol dir que Catalunya s’estalviaria un 88 % de pressupost només en aquest aspecte. Amb aquest 12 % del dèficit fiscal actual, “Catalunya pagaria la seva contribució a la Unió Europea, crearia ambaixades i encara quedarien diners per resoldre possibles imprevistos”. Aquests contratemps són allò que el CCN anomena “el roc a la faixa”. Un possible entrebanc seria un hipotètic boicot als productes catalans. En cas de ser així, aquest boicot no duraria més de tres mesos, segons estudis realitzats. Sigui com sigui, el CCN no proposa un trencament de les relacions amb l’estat espanyol en l’àmbit comercial, sinó una relació com la que s’establiria amb qualsevol altre país. 

Els condicionants polítics. Aquests són els cinc blocs que presenta el CCN, que en el seu informe deixa clar que el pes d’aquests cinc eixos pot variar en funció del govern que hi hagi. Així, considera que una formació com ERC donaria més pes que no pas una de CiU a les polítiques socials. “L’última paraula en aquest equilibri la tindran els polítics escollits pels ciutadans”, aclareix l’informe. 

Gemma Aguilera

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada