dimecres, 11 d’agost de 2010

Què guanyarem amb la independència?, 2

Als convençuts dels beneficis i de la necessitat de la independència ens costa molt entendre com encara hi ha gent al nostre país que no ho vegi clar.

Els motius, els arguments, són tan evidents que ens fem creus que no hi hagi un clam majoritari per la independència. De fet, com deia en el comentari anterior citant l’informe de Centre Català de Negocis, els beneficis econòmics per a cada un dels catalans serien incalculables. Adéu crisi!


I, tot i així, l’opció independentista encara no és majoritària. Ho podem entendre?

I tant que ho podem entendre! Hi ha molts factors que dificulten que tothom faci el pas; hi posaré els exemples que em semblen més rellevants:

En primer lloc, el sentiment espanyol. Encara que a molts ens sembli mentida, hi ha molta gent a Catalunya que se sent espanyola. Bé: no hi fa res. Tothom es pot sentir com vulgui; en una Catalunya independent, molts catalans es podran seguir sentint espanyols... I, fins i tot, depèn de com regulin el tema les noves lleis de l’Estat veí fins i tot podran seguir sent espanyols (us sona allò de la doble nacionalitat?).

En segon lloc, perquè molts ho veuen impossible. De vegades tenim un escepticisme tan gran per les coses que ens fa no voler creure en res. No se sap ben bé com, però ens han inculcat una manera de ser que impossibilita fer cap pas. Total, pel que servirà... És clar que a aquest estat d’esperit hi ha contribuït molt la campanya de desprestigi de la política que hem anat patint aquests últims anys.

Per no cansar, vaig de dret a la qüestió que em sembla més important: la por al canvi. Què passarà? Els més grans encara tenen por que torni a venir una guerra... Les revolucions només triomfen quan la gent no té por a perdre el que té, quan la gent arrisca per un  futur millor. I, avui per avui, encara hi ha molta gent que té por a perdre el que té.

No s’adonen que, des de fa vint anys (com a mínim), l’aposta de l’Estat va en sentit contrari als interessos dels catalans. No s’adonen que cada passa que fa l’Estat espanyol (mani el PSOE o mani el PP) suposa cargolar més el país. A Espanya (com sempre, fan tard, i nosaltres al darrere) s’han proposat el que van començar a fer els francesos fa gairebé quatre cents anys: tot per la capital. L’Espe ho deia ben clar: “Madrid, la suma de todos”. I tant!: tots els calés, les infraestructures, els grans esdeveniments econòmics, les empreses... cap a Madrid! (Em sembla que la recent concentració de caixes imposada pel PSOE també és un bon exemple: sobretot, que hi hagi fusions de caixes de territoris ben allunyats i que la seu sigui a Madrid!)

Però em penso que en aquest sentit alguna cosa està a punt de canviar. L’exemple més clar de la por al canvi és la passada, i exitosa, campanya del PSC: vota’ns a nosaltres perquè si no ho fas “ells” (l’home del sac, el PP) tornaran.


Doncs bé: la gent els va votar a ells i han acabat veient que uns i altres són iguals. Tant PP com PSOE, a l’hora d’entendre l’Estat se’n van a Compostel·la a veure els toros per visualitzar el greuge que fan els catalans a les seves glòries nacionals.


Ara: si PP i PSOE són el mateix, si a Espanya no s’alça cap veu en defensa de la diversitat, si això del federalisme és un exotisme anglogermànic, què ens queda?


La solució és fàcil: la majoria de catalans estem perdent la por.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada