dijous, 5 d’agost de 2010

Uns països (i una llengua) sense nom?

Acabo de llegir el darrer premi (ex aequo) d’assaig breu Josep Irla que promou la Fundació del mateix nom, una d’aquelles fundacions vinculades a partits polítics que no han rebut la visita dels herois nacionals Millet i Montull.


La filòloga andritxola Rosa Calafat a Per a un ús ètic del llenguatge no descobreix grans novetats en relació a la nostra realitat lingüística, però aquesta situació anòmala que patim (de tants anys!) no està de més que ens l’anem repetint i descrivint per si queda algú que encara en tingui dubtes. A més, la brevetat i contundència de l’assaig, i l’amenitat del discurs i dels exemples de Calafat col·laboren a assumir fàcilment els principis bàsics de d’aquesta situació, uns exemples que sempre són contemporanis (majoritàriament del 2009 o del mateix 2010), cosa que encara el fa més necessari.


Que tenim uns enemics poderosos ja ho sabíem; que utilitzen totes les armes al seu abast, també; que el defecte més gran dels catalans és l’autoodi ja fa temps que ens ho diuen; i que la màxima “divideix i venceràs” ens ha impedit ser una de les cultures més presents en el context internacional també ho comencem a veure. Tot i així, els exemples i anècdotes que subratlla la Rosa Calafat és difícil que ens puguin deixar indiferents.

Hi poso una cita (per no cansar, no m’estendré) extreta del segon principi: “Diversitat cultural versus comunicació globalitzada”. Un principi que es centra a desmuntar la idea que hi ha cultures que no serveixen per comunicar-se amb el món, que només serveixen per fornir estretor de mires, tancament.

El tema és la pràctica contra natura del bilingüisme:

“Dins el metro de Roma (Nadal del 2009) hi ha uns panells indicatius –acompanyats d’indicador de veu- que van marcant les parades que corresponen a la línia. Fins aquí, com a tots els metros del món, supòs. El panell i la veu informen: “Prossima fermata: Ottavia”. Hi havia un bon grapat d’espanyols, des d’unes cinc estacions abans, que els portàvem dins el mateix vagó. No es varen descompassar gens a l’hora de baixar a la parada que tenien prevista. Ho varen entendre, tot i que la llengua que els ho comunicava era l’italià; també hi havia japonesos, un grapat d’anglesos... Ningú no es va donar per no comunicat. Amb independència de la llengua, tot era al lloc que havia de ser perquè els mots només indicassin el que volien indicar. Per què el català no comunica als estrangers –llegiu-hi extern al català- el que els comunica l’italià? Per què les senyalitzacions a Barcelona, a Palma i a València es fan sovint en un català acompanyat del castellà? Quina de totes dues es converteix en llengua de comunicació per als estrangers? I fonamentalment, què vol dir llengua de comunicació?”


El llibre de la Rosa Calafat acaba plantejant un dubte: ens hem adonat de la importància de ser una nació sense nom? Com ens podem presentar així al món?

Com que ja m’he allargat massa, un altre dia comentaré aquest tema del nom no fa la cosa, o sí?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada