Uns països (i una llengua) sense nom?, 2

Rosa Calafat, en el seu estudi Per a un és ètic del llenguatge, que ja he comentat en una altra entrada, acaba explicant la dificultat per designar els nostres països amb un nom que els defineixi. Comenta les traves a l’expressió Països Catalans i, fins i tot, recorda un dels mites de la nostra joventut, el Josep Guia del És molt senzill, digueu-li Catalunya.

Calafat hi ressegueix la tesi que no tenir un nom definit ens afebleix, i acaba el seu llibre amb aquesta frase: “I ara què fem? Tenim la plena consciència que anam pel món sense nom?”

Bé, és clar que presentar-se en societat amb un nom fa les coses molt més fàcils. I fins i tot facilita l’enorgulliment per identificar-nos-hi (la mateixa Calafat recorda el valor simbòlic referint-se a l’última novel·la de Vicenç Villatoro, Tenim un nom).

Sí, però de vegades la complexitat de la realitat no permet la simplificació nominal. Si les coses són fàcils, les solucions són també senzilles. Si la realitat és complexa, la solució no pot ser bufar i fer ampolles. I per això la situació del nostre país (dels nostres països) és la que és.

Ara: tenir un nom que ens identifiqui com a nació i amb el qual tothom s’hi senti còmode és absolutament imprescindible per trobar una sortida a la nostra penosa situació? Penso que el nom no fa la cosa. Al contrari, la dificultat del nom és per la realitat de la “cosa”.

Però, històricament, aquest tema s’ha hagut de resoldre en moltes altres situacions també prou complicades i s’hi ha trobat una solució sense que el nom hagi comportat més entrebancs. Al contrari, si aquestes realitats han patit complicacions no ha estat ben bé per una qüestió de noms.

Penso, per exemple, en Iugoslàvia, en Txecoslovàquia, en Senegàmbia... Però també en denominacions totalment artificials que van fer més fortuna com URSS, o en d’altres que són plenament vigents com Regne Unit o com Estats Units d’Amèrica. Si ens hi parem a pensar, quin poc sentit té aquest nom i, en canvi, quina forta realitat designa!

Evidentment, els catalans no hem de renunciar a un nom que ens designi plenament, però penso que tampoc no ens hi hem de capficar especialment perquè aquest no és el problema més gran amb què ens enfrontem. De totes maneres, per acabar-ho d’adobar i per recuperar el to poètic que fa setmanes que he deixat, no em puc resistir a acabar el tema amb aquesta lletra d’Obrint pas:

Del sud

Del sud, d´allà on la terra mor, d´allà on la calor, no em deixa veure el sol.
Sóc del sud i el meu caminar, s´ha fet tan complicat, que ja no veig el nord.
Del sud, la terra dels enganys, la terra d´amargors que sempre assequen plors.
Sóc del sud, país que ja no hi és, que s´amaga del temps, dins el cor de la gent.

Sóc del sud del meu cor. Sóc del sud del meu món.
Sóc del sud del record, d´uns països sense nom.
Sóc del sud dels sentiments. Sóc del sud de les arrels.
Sóc del sud i porte als ulls, llàgrimes de lluita i futur.

Del sud, d´allà on la terra mor, d´allà on la calor, no em deixa veure el sol.
Sóc del sud i el meu caminar, s´ha fet tan complicat, que ja no veig el nord.
Del sud, la terra dels enganys, la terra d´amargors que sempre assequen plors.
Sóc del sud, del front meridional, del parlar refugiat del somni exiliat.

Sóc del sud del meu cor. Sóc del sud del meu món.
Sóc del sud del record, d´uns països sense nom.
Sóc del sud dels sentiments. Sóc del sud de les arrels.
Sóc del sud i porte als ulls, llàgrimes de lluita i futur.