dimecres, 4 d’agost de 2010

Joaquim Ventalló, un entre tants

Acabo de llegir la biografia de Joaquim Ventalló que ha publicat Pau Vinyes i Roig. Cent anys dedicats al periodisme.


Bé: cent anys ben bé no. Com tots els que van viure el segle XX, van haver de passar per les vicissituds de la travessa del desert (o dels deserts, segons com es miri).

Ventalló s’incorpora en el tumultuós món del periodisme el 1917, als divuit anys. Però, ves per on, la primera topada amb les inèpcies d’aquest Estat que ens maltracta el va fer marxar a la guerra de l’Àfrica (abans i durant la dictadura): resulta que els fills dels amics del cacic carlí que dominava el Vallès s’escapaven d’anar-hi i en Ventalló –a qui no se li havia perdut res en defensa de les glòries hispanes-, encara que per sorteig no li tocava, va acabar anant-hi en substitució dels joves de les famílies tradicionalistes i espanyolíssimes. Trenta-quatre mesos de guerra!

Retornat a Catalunya, s’incorpora a la redacció de La Publicitat on, evidentment, pateix les retallades de la censura dictatorial. Ben aviat també s’incorpora a la redacció de L’Opinió; o sigui que passa a formar part d’un dels grups que, juntament amb l’Estat Català de Macià i el Partit Republicà Catalanista de Companys, constitueixen pel març del 1931 Esquerra Republicana de Catalunya, el partit que guanyarà les eleccions.


Formant part de les llistes municipals, Ventalló serà escollit en el consistori de la ciutat de Barcelona en què es mantindrà fins al 1934. Recordem que L’Opinió va ser clausurada arran dels Fets d’Octubre, de manera que Ventalló s’ha d’obrir camí a La Rambla, diari propietat de Josep Sunyol, el president del FC Barcelona assassinat pels franquistes tot just iniciada la guerra.


Doncs bé, a La Rambla és on culminen els mals averanys del personatge. En els últims anys de la República, una colla de sapastres emparats sota el paraigua de l’anarquisme es volien fer amos i senyors dels carrers de Catalunya. El periodista Josep M. Planes ho havia denunciat i, un bon dia, el van trobar pels marges de la Rabassada. Ventalló, com altres periodistes, ho va denunciar i hi va incloure més fets delictius i assassinats per part de membres de la CNT.

El setembre del 1936 va rebre l’avís que era a la llista negra i sembla que va escapar per unes poques hores a la visita anunciada. Començava per Ventalló un llarg exili: com molts, perseguit pels uns i perseguit pels altres!


Ventalló va poder tornar a Catalunya el 1943 gràcies a les influències d’un germà ben situat en el règim franquista. Això, però, no li va estalviar uns dies de presó i, sobretot, la prohibició d’exercir el periodisme. Joaquim Ventalló va haver d’esperar fins a la llei de premsa del 1966, promulgada pel ministre franquista Manuel Fraga Iribarne, per poder tornar a la seva professió. 30 anys de silenci i represa amb 67! Per catalanista, per esquerranós, per defensar la llibertat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada