Avui, 30 d’agost, fa cent anys que va néixer un dels nostres poetes més grans. La mort el va anar a buscar aviat, massa aviat: als trenta-dos anys! Tot i així, ens va poder deixar alguns dels millors versos de la nostra literatura. En petit homenatge, en copio un sonet no gaire conegut, però prou adient perquè expressa la permanència d’aquells que ens han deixat:
PRESÈNCIA
Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara
poguessin, com antany, aturar-se amb amor,
em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,
el teu record es mou en la penombra clara...
Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum.
En mesuro, amb el to i el ritme, la distància.
Ara t’atures, prop. Aspiro, rosa rància,
una ràfega ardent del teu antic perfum!
Els records, els sentits, tota la meva vida,
callen, davant l’angoixa vigilant de l’oïda
que et persegueix en el silenci on et reculls.
Si ara estengués els braços en la fosca, podria
agombolar-te encara, somni de cada dia.
però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.
I VISCA SANT FÈLIX!
Pere, no he trobat fins avui el teu escrit sobre Màrius Torres. T'afegeixo a la llista de blogs participants en l'homenatge.
ResponEliminaGràcies, només faltaria. Ja veus que només és un petit comentari; de totes maneres, tractant-se de Màrius Torres, qualsevol cita és molt gran!
ResponElimina