divendres, 20 d’agost de 2010

I, mentrestant, què?

Fa una colla de mesos, vaig escriure un article que em sembla que encara té prou vigència i, malauradament, en tindrà durant uns quants mesos més, com a mínim.

En deia: “Independència? Sí: i, de moment, què?”


Doncs això: en aquest país hi ha hagut lluitadors per la independència des que aquest nostre món és com és; o sigui: des que fa gairebé tres-cents anys els catalans vam perdre la independència (vull dir el Principat del sud del Pirineu, els de València fa un grapat d’anys més i als del nord encara hi hem de sumar una cinquantena).

Sí: encara que a la història oficial els agradi aïllar el tema, encara que vulguin negar la realitat històrica, encara que ens vulguin fer passar per allò que no som, a Catalunya sempre hi ha hagut gent que ha defensat, d’una manera o d’una altra, la nostra independència.

Malauradament, però, després d’aquelles derrotes els independentistes mai no hem estat majoritaris o, en tot cas, els intents d’acostar-nos a la independència s’han vist frustrats per la força de l’Estat espanyol.

Ara, però, la democràcia que domina el món occidental ens posa en unes circumstàncies que no havíem tingut mai: el sentiment majoritari del poble de Catalunya s’imposarà, diguin el que diguin els poders de Madrid.

Només cal que la majoria de catalans ho vulguem! Sí, però de moment això no és així. Encara que ens pesi, la realitat s’imposa. I només canviarà quan l’independentisme sigui un ideal transversal, quan el defensin tots o gairebé tots els partits de l’arc parlamentari.

El gran avenç de l’independentisme en aquests últims anys es deu precisament al fet d’haver normalitzat un sentiment que fa només una dècada era poc més que residual. Que alguns independentistes formessin part del govern de Catalunya ha permès de normalitzar el sentiment independentista i de demostrar que les possibles vies  de millora i progrés del país que ens permet Espanya s’han exhaurit o no han existit mai. Podem trobar un resum d’on veníem i a on hem arribat al llibre de l’Oriol Illa, Independentisme català. Entre el símbol i la institució.


D’acord, però tot i així el sentiment independentista encara no és majoritari a Catalunya. Cal seguir treballant, com s’ha fet en els últims anys, des de la intel·ligència, perquè la majoria de forces catalanistes el defensin. És l’única manera que el sentiment sigui majoritari, és la manera com avançarem.

Ja sé que tenim pressa; jo el primer. Però estem en un camí tan transcendental que no ens podem permetre precipitar-nos i esguerrar-ho tot. I ara què ens toca fer, doncs? Cadascú des del seu àmbit, cadascú segons les seves possibilitats, mirar d’escampar pertot el convenciment que només serem lliures un cop obtinguem la independència. Ens falta poc, però encara no hi som.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada