dilluns, 16 d’agost de 2010

Països Catalans: Frédérick Bousquet

Aquests dies que he estat revisant el tema del nom de la nostra nació, m’ha vingut a les mans el resum sobre la història del terme Països Catalans que publica l’historiador Albert Botran a l’últim número de la revista “Eines”, el 12, que publica la fundació Josep Irla .

No està de més, de tant en tant, que et recordin d’on venim, encara que sigui una història prou coneguda per tots. Quan, ja fa molts anys, diguem que jo era jove, durant l’anomenada “transició”, tothom tenia clar que existien els Països Catalans i que aquest era el terme correcte per designar la nostra nació (de la mateixa manera que tots, tots, i tots els partits d’esquerres que no eren independentistes tenien clar que eren republicans i federalistes i que els Països Catalans eren una nació).

El pas dels anys, doncs, ha fet que molts d’aquells rectifiquessin terriblement els seus principis. Evidentment, aquí no m’hi trobaran.

Ara: deia en una altra entrada que, tot i que els noms, els conceptes, són importants i que l’existència d’un nom fa les coses més fàcils, no és absolutament imprescindible. Quan sigui l’hora, “ja ho trobarem...” Com el van trobar les colònies independitzades el 1776 de l’Imperi britànic.


Molt més important és reconèixer que tenim una història, una llengua i una cultura comunes, i que les dinàmiques internes dels nostres països tenen unes coincidències decisives que ens uneixen com a nació. S’hi refereix Botran en el seu estudi, tot i que també alerta de possibles disfuncions:

“La legitimitat de la proposta dels Països Catalans en l’àmbit dels estudis acadèmics no ve donada únicament per una sèrie de gegants intel·lectuals que hem citat al llarg de l’article. Pot interpretar-se, fonamentalment, com una invitació a pensar la diversitat. Les dificultats d’una explicació global del conjunt dels territoris catalans, en realitat, són qüestions derivades de la capacitat de fer-ho. Una capacitat que té a veure amb el coneixement mínim de tots els territoris.”

Un desconeixement que, evidentment, cal atribuir als investigadors, però al qual també contribueixen les traves que s’han posat des de totes bandes a la implantació d’un espai català de comunicació. L’hispanocentrisme dels nostres mitjans de comunicació arriba a situacions completament esquizofrèniques: no només molts ens volen fer creure que tot allò que passa al País Valencià o les Illes ens és més llunyà que, per exemple, les corrides de toros de Compostel·la, sinó que reiteradament ens oblidem d’allò que en diríem la “catalanitat”.


Per exemple, el resum dels campionats d’Europa de natació només tenia en compte les medalles dels nedadors espanyols i, en tot cas, en destacava les de nedadors catalans (catalans del Principat; valencians i balears no compten). Ara: evidentment, dedicaven tota l’atenció al que fins aquests moments és l’única medalla d’or de la natació espanyola, en la prova dels 50m papallona, el cordovès Rafael Muñoz; passaven per alt, en canvi, que el medalla de plata tenia un cognom ben català, Frédérick Bousquet, entre altres coses perquè és de Perpinyà. Però, això, als nostres mitjans de comunicació no els interessa...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada