diumenge, 15 d’agost de 2010

Rèquiem


El poeta català Agustí Bartra va conèixer la mort del seu pare mentre estava exiliat a Mèxic. Gairebé com un impuls intern, la va sortir aquest “rèquiem” en el seu record, que va publicar el 1948. N’extrec un fragment en suport a l’amic que s’ha trobat en el mateix destret:


Els meus llavis de sol et defensen del gebre,
i en els mots que ara dic
    T’ajauràs com un mite
    vestit d’alga i crepuscle.
Novament sóc l’infant del teu verd somni antic,
    mà petita,
pes d’ocell en ton muscle.

S’estremia ta veu en el vol de les aus
    i en el so de l’esquella.
Un gest teu feia alçar mos atònits ulls blaus
    de la fulla a l’estrella.
Si em perdia entre el vent o en els foscos camins
    només tu, quan tornava,
a la nit, veies l’àngel columnari dels pins
    que amb mi entrava.

Per tu el sostre de casa emparava ma son,
l'or del pa es repetia a la rodona taula
    i el doll clar de la font
a l’oïda del càntir abocava sa faula.
Jo fugia de portes i fumosos carrers,
    i, entre grills i bardisses,
veia els núvols estendre per damunt dels pallers
    la gran ombra d’Ulisses...

Tu llaurares ma vida amb arades de foc
i sembrares amb ritme de joiosa campana.
Ton hivern no ha pogut veure alçar l’altar groc
    de ma sega llunyana
ni sentir el puny de llum de ta saba en mos cants.
T’he sabut amb els grisos cabdells de les esperes
    a les mans.
Orenetes d’espines -oh mortals primaveres!-
    van niuar en tes parpelles sagnants.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada