dijous, 22 d’octubre de 2015

Divisió

Com si els humans no fóssim prou lliures per poder tenir criteri propi quan pensem i prenem decisions, un dels arguments que esgrimeixen més reiteradament els “unionistes” a l’hora d’analitzar el procés independentista és que genera divisió en la societat catalana.



Segons ells, els independentistes dividim la societat; segons ells, Catalunya i Espanya eren fins ara una bassa d’oli en què tota la ciutadania pensava “com un sol home” (recordeu “La croada” de Pere Quart?) i no hi havia cap divisió d’opinió: tothom pensava igual, quin món tan feliç! (recordeu Aldous Huxley?) Com en els temps heroics de la dictadura franquista, segons ells, tots els espanyols tenien clar que la societat era UNA!, i, per tant, GRANDE!, i, és clar (oh paradoxa!) LLIURE!

Doncs això: resulta que, quan la gent comença a pensar per si mateixa i acaba perfilant un criteri propi, va i consideren que això és dividir la societat, fragmentar-la, tensionar-la... Com si no fóssim un món plural, com si encara visquéssim en la monolítica societat unànimement catòlica, apostòlica i romana preconciliar.

Ara el Partit Popular Europeu ha aprovat una resolució que defensa la integritat territorial dels estats europeus en contra de la independència (amb Kòsovo, en canvi, no van tenir el mateix tracte; potser demanen que Catalunya faci com el Kòsovo?). Segons el PPE, què hauríem de fer els catalans quan la majoria d’electors hem decidit que volíem la independència, després d’anys i panys d’aguantar les imposicions unitaristes dels governs espanyols? Què hauríem de fer quan el govern espanyol va contra l’ús de la llengua catalana (la posició dels polítics espanyols en el parlament europeu és ben coneguda per tothom), quan es limita l’autogovern, quan no rebem les inversions d’acord amb el nostre esforç fiscal, quan el ministre d’Educació manifesta que cal espanyolitzar els alumnes catalans?

Doncs la resposta és que hem reaccionat i hem dit prou. I ara resulta que això divideix la societat. Ben al contrari: el debat i la diversitat l’enforteix. Ara: el que sí que és clar és que els polítics espanyols que viuen del qüento comencen a veure que potser hauran de donar explicacions i, és clar, tremolen...

Però llavors passa que quan ells mateixos arriben a creure’s tant l’”argument” que s’acaben de treure de la màniga acaben portant-lo a l’absurd: la vicepresidenta del govern espanyol s’exclama tot dient que la Carme Forcadell no pot ser presidenta del Parlament perquè no representa tots els catalans... O sigui, que ara resultarà que en Jesús Posada o la Celia Villalobos em representen! I jo que fins ara estava tranquil quan pensava en els meus representants polítics i em diuen que Posada o Villalobos, que compleixen l’obligació d’impedir que els polítics parlin en català al Congrés, per exemple,  representen tots els catalans... I s’ho creuen de debò? No pot ser!

Com no pot ser que la mateixa Soraya Sáenz de Santamaría (la triple S) afirmi que els catalans ens hem tornat bojos perquè votem a favor de la independència. En fi, deu ser que els centenars de milions de ciutadans que han viscut la independència dels seus països al llarg del segle XX eren tots bojos i potser en comptes d’un Estat modern han fundat un frenopàtic...

Molt lamentable tot plegat, si no fos perquè entenc que els qui són a la ratlla de la bogeria són ells, els polítics de l’establishment espanyol que veuen trontollar la seva moma... I, si convé, es posen a ballar o a fer el ximple allà on convingui!

I per això no ens volen deixar votar. Jo que fa molts anys que defenso la independència de Catalunya (dels Països Catalans) com a sortida a l’atzucac espanyol, sempre havia pensat que seria molt difícil aconseguir una majoria de catalans favorable a la independència. Era com un somni, però era clar que, si això arribés a ser així, els valors democràtics haurien d’imperar i que Europa ens faria costat. De fet, els mateixos governs espanyols ho deien del dret i del revés quan lluitaven contra el terrorisme d’ETA: amb les bombes, no es dialogava; només es faria cas a la democràcia.

És clar que es pensaven que això no passaria mai, però ara va i es troben que sí, que la majoria de catalans volem la independència. I per això mateix ara resulta que no ens volen deixar votar, que no ens deixen fer un referèndum, que fer-ne un simulacre és un delicte terrible, pitjor que el terrorisme. I quan votem a les eleccions i guanyen els independentistes resulta que no s’hi val, que si els vots o que si el percentatge o que si la majoria silenciosa o que si... Que no es pot anar contra les lleis democràtiques. “Atado y bien atado”.


Doncs res: és clar que no ens ajudarà ningú, que aquest camí l’hem de fer sols, però també és clar que ens en sortirem i que ho farem bé. Vivim una època increïble!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada