diumenge, 28 de març de 2010

Setmana de passió!

La Setmana Santa segueix sent un moment especial en el calendari. Primer perquè per a molts comencen unes petites vacances, però sobretot perquè hi tenim milers d’actes al llarg de tot el país que, ens recorden èpoques passades, les coses anaven d’una altra manera... Són uns records que, a aquells que hem passat la quarantena, ens són molt propers. (Ara potser no ve al cas, però això era “el pa nostre de cada dia”... Allò que no havíem vist nosaltres eren temps de més penúries i llavors els grans ens deien “si haguessis passat la guerra...”)

Des de les processons dels dolors, les escenes de la passió, el diumenge de rams, el dilluns de resurrecció, les mones de Pasqua...

Són dies en què la religió surt al carrer.


Contrastant amb això, el món modern ha eliminat bona part de la transcendència d’aquestes dates. Com deia, per als més “veterans”, aquests dies porten records que els més joves, per sort, no han conegut. Aquests dies eren de recolliment, d’abstinència: en aquell temps, es prohibien espectacles lúdics, la programació televisiva s’alterava, les bromes i les rialles eren mal vistes, es restringien els aliments, l’esport. La gent havia de demostrar el dolor per la mort de Crist.

I d’això no en fa tants anys, molts en podem donar fe!


Avui en dia, aquestes manifestacions no passen de ser un souvenir folklòric, o una atracció turística, deixant de banda un reduït nucli de cristians que encara volen celebrar aquestes dates amb total compungiment.

M’ha vingut al cap perquè de vegades, quan observo el fervor religiós de la majoria de població nouvinguda a Catalunya, em permeto de comparar-ho amb aquells temps. I veig que, en el fons, es tracta del mateix. La mateixa reacció de fervor religiós a una situació que els és difícil.


Quan un no té aquelles circumstàncies que li permeten de passar una bona vida, es refugia en la religió. La religió és la manifestació de les societats pobres. A mesura que una societat es va enriquint, es torna més lliure, més oberta: accepta els altres i es reserva les seves creences per a la intimitat.

I això em porta inevitablement a una conclusió taxativa: només amb l’enriquiment de tots plegats, amb la millora de les condicions de vida i amb la supressió de les desigualtats, evitarem el fanatisme religiós que pot acabar sent tan perillós per a la convivència social.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada