Tornem a la selecció d’aquest bloc que, de ben segur, més d’un ja trobava a faltar. Avui la referència hi és obligada: Setmana Santa, de Salvador Espriu.
No cal dir que l’”ambient” de la Setmana Santa s’adiu perfectament amb el tarannà poètic de Salvador Espriu: no seria l’alegria personificada, precisament...
Danses de la mort, passos i passions, saetes i manaies... Tot, en un moment, et serà pres.
En aquest cas, un llibre dedicat a tocar de peus a terra: els humans tenim la natura que tenim...; les intrigues, els neguits, les riqueses... les elimina la dama negra de la dalla! (Mireu El setè segell, quina gran pel·lícula!) Si hi ha res que iguala els humans, és la mort! Riqueses, grandeses i posicions, acaben suprimides inevitablement pel destí, per la sort:
El gran arcà del tarot! “L’únic mot” que mirem de no pronunciar, no fos cas que ens portés la mala sort... I els humans, amb tota la nostra autoestima, només titelles...
Com a exemple de tot plegat, el segon poema de Setmana Santa:
II
Giravoltem penjats als braços
dels arbres secs del pensament.
Res no s’entén. Un vent dolent
ens va escanyant amb parats llaços
de por de tot. En el dement
món sense llei, dits de buidor
tiren en creu naips de tarot,
i quan ja surt l’arcà major
que clou el joc, som endinsats,
presons enllà de tempestats,
al fons del pot de l’únic mot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada