Divendres passat, el monòleg d’en Sergi López a Olot. Començaré pels aspectes que em van semblar positius (que no van ser pocs!), però demà em passaré als negatius (un matís molt important!).
No està gens malament: una hora i tres quarts tot sol dalt de l’escenari sense sortir-ne en cap moment!
Jo era una mica escèptic perquè em pensava que tot plegat voldria ser un lluïment de l’actor català que triomfa en el cinema a França, però que té clar que pot ser també un gran actor de teatre que tingui èxit en el seu país...
De fet, el començament de l’obra semblava que anava en aquest sentit. Algun acudit fàcil, una escenografia inexistent que només posava en relleu la tasca de l’actor, i un argument insubstancial que remarcava els dots representatius de l’artista.
Tot i així, un cop centrada la història i remarcada la perspectiva de l’escenari, en Sergi López excel·leix en el seu treball com a actor: manté l’interès de l’espectador malgrat l’aridesa de la situació, insisteix en la seva presència a l’escenari malgrat la solitud i la durada de l’espectacle, i acaba arrodonint la història tancant el cercle argumental: una història que semblava mancada de sentit, però que es resol amb enginy i sorpresa en la resolució final.
En definitiva, una obra que sense ser res de l’altre món, manté l’atenció de l’auditori malgrat la simplicitat de tot plegat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada