dissabte, 20 de març de 2010

Barça!


No cal que escrigui un comentari per elogiar la trajectòria blaugrana d’enguany. Per diàfan, és sobrer de totes totes.

Però tot i així m’ha semblat interessant d’escriure’l perquè la meva valoració personal es centra en un tema que no sé ben bé per què no acaba de ser prou explotat o valorat pels mitjans de comunicació més importants d’aquest país.

Tampoc no és cap novetat que la transcendència dels èxits del F. C. Barcelona van més enllà dels triomfs d’un simple club de futbol. Per això mateix, en reconèixer la transcendència simbòlica de l’entitat, en un moment determinat me’n vaig fer seguidor, més per sentit nacional, pel valoració racional, que per una empatia irracional, innata. No m’hi va fer, doncs, l’amor a uns colors, sinó el significat d’una entitat...

Potser per aquest motiu tendeixo a valorar els èxits del Barça més com a fenomen social que simplement com a mèrits esportius.

Tot i així, enguany (jo que no sóc especialment fanàtic del món del futbol!), he tornar a gaudir plenament de grandíssim espectacles esportius. I no precisament per les victòries (de vegades, la diferència entre la victòria i la derrota no deixa de dependre d’un cop de sort), sinó per la manera com s’han obtingut, pels èxits que han premiat una trajectòria i una manera de fer gairebé impecable (si és que en la vida humana hi pot haver alguna cosa d’impecable!).

Doncs bé: sobretot n’he valorat dos aspectes (el segon dels quals és el que destaco especialment i que no acabo de veure prou elogiat en els mitjans de comunicació).

En primer lloc, el joc: quin goig esportiu, quin gran plaer, veure un equip que vol la pilota, que la mima, i que, tot i així, sempre juga “en equip”, sense egoismes, sense estrelles...

Hi ha moltes maneres d’entendre el futbol: hi ha equips que només veuen porteria (directes a barraca com sigui, cada cop que els cau la pilota als peus); n’hi ha que només veuen l’àrea pròpia (defensar i defensar espais, per sortir corrent quan el contrari erra!); i n’hi ha que només veuen les cames del contrari (tacs directes a la tíbia i que el contrari no vulgui la pilota perquè tem l’estossinada!)...

El Barça sempre vol la pilota... Jo que m’he passat mitja vida jugant a bàsquet i que ara ja sóc al “dic sec”, encara tinc aquell rau-rau cada cop que toco una pilota: inconscientment, l’agafo posant els dits com toca –triple amenaça!-, la boto, faig la posició de passada lateral, insinuo un tir de mitja distància, un ganxo... L’esport és tenir la pilota! Ni la barraca, ni l’espai, ni la cama del contrari... Avui per avui, pocs equips gosen voler tenir sempre la pilota..., i no n’he vist cap que la tingui com ho fa el Barça! Xavi, Iniesta, Messi...!


I ara ve el segon tema, que és el que valoro encara més: a Europa no hi ha cap equip punter que jugui ni amb la meitat de jugadors del planter que juguen al Barça!

Aquest és l’aspecte que no s’ha valorat prou i no ho acabo d’entendre...!

En un món en què el futbol és negoci, en què els grans magnats (o mangants) compren clubs, fitxen jugadors a cop de talonari i volen fer un equip d’avui per demà, que el millor club del món jugui amb 7 o 8 jugadors fets a casa és una cosa indescriptible.

Evidentment que en Pep té el mèrit d’haver dirigit l’equip campió de la temporada passada i de comptar amb la gent de la casa, però que s’hagin fet a la Masia en Víctor, en Puyol, en Piqué, en Busquets, en Xavi, l’Iniesta, en Messi, en Pedro..., no és qüestió de dos dies, ni d’un any, ni de dos...

El treball del planter és una qüestió d’anys i panys, i que el planter del Barça és un dels més importants del món també és un fet inqüestionable des de fa temps, però també és veritat que havíem passat “la travessa del desert” en què no pujava cap jugador al primer equip perquè s’estimaven més fitxar cracks de gran nivell! Qui no recorda Bogarde, Reizinger, Geovanni..., fitxats per quatre duros i que van donar un rendiment tan magnífic a l’entittat! Mentre el planter de la Masia s’anava escampant per tots els equipets de la península...


Doncs bé: això és el que ha canviat en els últims anys, el que ha fet una plantilla abocada a uns colors, el que ha fet que els èxits de l’entitat encara s’hagin valorat més.

I que sigui per molts anys. (I que sapiguem tots plegats deixar de banda si la piloteta acaba entrant o no, si al final tenim aquell punt de sort que separa la derrota de la victòria..., per valorar la feina i els valors del club!)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada