diumenge, 21 de març de 2010

Lorca som tots

Avui han continuat els actes del quarantè aniversari de l’IES Montsacopa. En aquest cas, l’activitat m’ha emocionat especialment. Consistia a repetir un dels recitals que, en el seu moment, havia preparat en Càndid!


Passa, però, que han passat dotze anys! I, fets els comptes, m’he adonat que han repetit un recital en dos mil·lennis diferents!

La Lídia, l’Eudald, la Jenni, la Sara, l’Àngels i l’Ester s’han brindat a fer-nos rememorar la nostra història, a recordar-nos que els anys no passen debades. Ells, amb l’aplom que et confereix l’experiència però amb tota la força de la joventut, ens han permès de mirar enrere i de veure en la seva pròpia carn un dels grans plaers que ens dóna (almenys a mi!) la nostra professió: el fruit d’una tasca difícil però agraïda que, amb el temps, et fa palès que tot plegat no va ser en va: per alguna cosa ha servit! I, en aquest cas, per a molt!

“Lorca y el eco”, un tema agraït però difícil. Tot i així, la saviesa i la mà artística d’en Càndid, amb la força i la coherència de tots els rapsodes, ha fet que la dificultat d’algun poema passés desapercebuda i que el recital fluís amb una extraordinària lleugeresa malgrat els 90 minuts de l’espectacle.

Un plaer poètic, doncs, per als sentits i per a la memòria!

Acabo aquest petit elogi amb un recordatori del poeta: Lorca va ser una de les primeres víctimes del franquisme. El pensament reaccionari no pot pair la diferència, la crítica, la diversitat... Han passat gairebé 75 anys, però encara n’hi ha que no ho volen entendre i, si poguessin, tornarien al temps de les tenebres.

Sigui a finals del segon mil·lenni, sigui a començaments del tercer, el recital, doncs, segueix sent ben viu! Felicitats a tots.


Com a mostra, un poema de Lorca crític amb el creixement pel creixement, amb l’absurditat d’una ciutat en què tot és desorbitat, tot és explotació del feble, malgrat que es vulgui donar una aparença de progrés i de millores socials.


 


New York (Oficina y denuncia)

Debajo de las multiplicaciones 
hay una gota de sangre de pato. 
Debajo de las divisiones 
hay una gota de sangre de marinero. 
Debajo de las sumas, un río de sangre tierna; 
un río que viene cantando 
por los dormitorios de los arrabales, 
y es plata, cemento o brisa 
en el alba mentida de New York. 
Existen las montañas, lo sé. 
Y los anteojos para la sabiduría, 
lo sé.  Pero yo no he venido a ver el cielo. 
He venido para ver la turbia sangre, 
la sangre que lleva las máquinas a las cataratas 
y el espíritu a la lengua de la cobra. 
Todos los días se matan en New York 
cuatro millones de patos, 
cinco millones de cerdos, 
dos mil palomas para el gusto de los agonizantes, 
un millón de vacas, 
un millón de corderos 
y dos millones de gallos 
que dejan los cielos hechos añicos. 
Más vale sollozar afilando la navaja 
o asesinar a los perros en las alucinantes cacerías 
que resistir en la madrugada 
los interminables trenes de leche, 
los interminables trenes de sangre, 
y los trenes de rosas maniatadas 
por los comerciantes de perfumes. 
Los patos y las palomas 
y los cerdos y los corderos 
ponen sus gotas de sangre 
debajo de las multiplicaciones; 
y los terribles alaridos de las vacas estrujadas 
llenan de dolor el valle 
donde el Hudson se emborracha con aceite. 
Yo denuncio a toda la gente 
que ignora la otra mitad, 
la mitad irredimible 
que levanta sus montes de cemento 
donde laten los corazones 
de los animalitos que se olvidan 
y donde caeremos todos 
en la última fiesta de los taladros. 
Os escupo en la cara. 
La otra mitad me escucha 
devorando, cantando, volando en su pureza 
como los niños en las porterías 
que llevan frágiles palitos 
a los huecos donde se oxidan 
las antenas de los insectos.
 
No es el infierno, es la calle. 
No es la muerte, es la tienda de frutas. 
Hay un mundo de ríos quebrados y distancias inasibles 
en la patita de ese gato quebrada por el automóvil, 
y yo oigo el canto de la lombriz 
en el corazón de muchas niñas. 
óxido, fermento, tierra estremecida. 
Tierra tú mismo que nadas por los números de la oficina. 
¿Qué voy a hacer, ordenar los paisajes? 
¿Ordenar los amores que luego son fotografías, 
que luego son pedazos de madera y bocanadas de sangre? 
No, no; yo denuncio, 
yo denuncio la conjura 
de estas desiertas oficinas 
que no radian las agonías, 
que borran los programas de la selva, 
y me ofrezco a ser comido por las vacas estrujadas 
cuando sus gritos llenan el valle 
donde el Hudson se emborracha con aceite.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada