diumenge, 7 de març de 2010

Sergi López: "Non solum" (-)

Pel comentari d’ahir, semblaria que en el monòleg d’en Sergi López tot són flors i violes...


Però no és ben bé així!

No acabo d’entendre com en una obra que vol demostrar una certa intel·ligència i maduresa en el seu desenvolupament, hi ha d’haver un estirabot final que no obeeix a cap lògica, que no té cap sentit.

En un moment determinat, el protagonista de l’obra es transforma i, finalment, obté una seguretat que fins llavors li mancava a través de col·locar-se unes ulleres de plàstic “estil Elvis”!

Doncs bé: aquest protagonista, desinhibit per tan fabulós estri, es llança en una diatriba ferotge contra els polítics municipals que gestionen el pressupost públic! El personatge cau en el tòpic de “tots els polítics són iguals”, “tots els polítics es posen calers a la butxaca i enxufen aquells que volen enxufar”, etc., etc. És a dir: totes les bestieses que estan alimentant els mitjans de comunicació afins a aquelles formacions que fa uns quants anys que no governen i que antany havien governat...

Calia?

Calia caure tan baix per incorporar en una obra d’un cert nivell una situació mancada de profunditat, mancada de criteri? Calia repetir els tòpics que afavoreixen la desmobilització ciutadana, el creixement de les formacions més reaccionàries?

I no em serveix que el personatge és un esquizofrènic que, en un moment determinat es deixa anar... Ni es justifica l’argument, ni es justifiquen els insults i el to rastrer que utilitza el personatge. Més encara: no deixa de ser “el recurs fàcil” de posar-se el públic a la butxaca.

No vull dir que no s’hagi de criticar allò que és criticable: per això som demòcrates. Només vull dir que, si es vol defensar algun criteri, s’han de posar noms i cognoms als culpables, s’han d’explicar les fets i s’han d’assenyalar responsabilitats. No s’hi val jugar al joc de “tots els polítics són iguals”, de “remenen els calers públics segons els seus interessos”, etc., etc. Quan es generalitza, quan es posa tothom al mateix sac, sense arguments, només s’aconsegueix l’efecte que alguns pretenien: que manin els que en tenen!

Si sou demòcrates de debò, no podeu renunciar-hi: heu de lluitar per la democràcia i mirar que la societat sigui cada cop millor. Que els culpables paguin les seves culpes; però, en cap cas, amagar el cap sota l’ala i deixar que el poder caigui en unes poques mans (d’això en diem oligarquia, o fins i tot dictadura)!


Només teniu una disculpa: si sou anarquistes i no creieu en els diners públics, en l’organització social encarada a obtenir el bé comú, podeu criticar-ne l’ús i els polítics! Ara: llavors no demaneu que us atenguin en un hospital públic, ni que millori la seguretat ciutadana, ni que us eduquin els fills en un centre públic, ni que us validin títols universitaris... I, sobretot, no accepteu que es pagui amb diner públic (de tots!) l’obra que voleu representar: us quedeu a casa, o us la pagueu de la butxaca!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada