Txoria txori

Des que vaig començar aquest bloc, de tant en tant, algun fidel (o eventual) seguidor, de qui no puc estar més que agraït, em demana què és això de “Txoria txori” (m’estalvio la transcripció fonètica, perquè les variants són infinites...).

És clar que em remeto al primer comentari d’aquest bloc, quan el vaig inaugurar. Però, deixant de banda aquelles explicacions, avui em permeto de tornar sobre alguns dels molts motius que em van portar a triar aquest títol per al meu espai.

En primer lloc, suposo que no serà estrany d’entendre que hi ha un no sé què que em fa ser molt proper a la cultura basca. No és gens difícil: al capdavall, som víctimes dels mateixos botxins!

En segon lloc, quan un blocaire tria un nom per a la seva pàgina, la tendència és que ha de mirar de ser original, interessant, i no sé quantes coses més. A mi, em va passar pel cap aquest tema.

També va influir el fet que no deixava de ser una reivindicació lingüística. Avui en dia, hom es pensa que si no saps prou anglès, que si no tens prou domini de l’espanyol, no ets ningú. Que només ets un residu d’una societat arcaica. Hom pensa, d’altra banda, que sabent anglès o espanyol ja ho saps tot, que tens el món als teus peus. Doncs bé: per molt anglès o per molt espanyol que sàpigues, si no tens unes mínimes nocions d’euskera, et perdràs una de les cançons més entranyables i profundes de la humanitat... En aquest món no es pot saber de tot, però tot és important..., i s’ha de ser prou humil per reconèixer que allò que no ets capaç d’entendre, allò que és menys comú, menys conegut, menys habitual, també és important!

Hi ha molts més motius, evidentment, però per acabar de moment aniré al fons de la qüestió. En realitat, “Txoria txori” respon a la mateixa idea d’una frase que a mi m’agrada tenir present: “les coses són com són”.

O sigui: per moltes voltes que donem a un tema, per molt que ens vulguem deixar enganyar per les aparences, per molt que vulguem dissimular, que vulguem fer veure que som d’una altra manera, “l’ocell és ocell”. Per moltes màscares que ens vulguem col·locar, la naturalesa autèntica de les coses s’acaba imposant, inevitablement.

I, d’altra banda, també em remeto al tema bàsic de la cançó: per molt que t’estimis l’ocell, si el tens engabiat li fas un mal favor, l’impedeixes de ser ocell. Per ser un ocell, ha de poder volar; en una gàbia, no pots contemplar l’ocell, només un animal engabiat.

Deixeu-me que forci la interpretació de la imatge, que la metaforitzi en termes nacionals. No sé per què, però em recorda aquella història del nen petit que estimava tant i tant l’ocell que tenia entre les mans que, per por que no s’escapés, l’estrenyia i l’estrenyia cada cop més fort fins que l’acabava esclafant.

Doncs això: Espanya estima tant i tant Catalunya (això ho heu de llegir amb ironia) que, per por que no se li escapi, l’estreny cada cop més i més fins que l’acabarà ofegant.

Això si no passa com amb l’ocell (“txoria”) de la cançó, que acaba fugint de la gàbia!