divendres, 2 d’abril de 2010

De la cultura del nimby a la cultura del NO!

O què no és una oposició constructiva...

Mal m’estar posar-me on no em demanen, però de vegades les circumstàncies et generen un impuls interior irrefrenable que no et permet deixar-ho estar encara que sigui tot corrent el perill que et digui: i tu, què n’has de fer?

Recordo que fa uns anys es va posar de moda criticar una hipotètica cultura del nimby, utilitzant una expressió anglesa que, si no m’erro, respon a la frase: “not in my back yard”. És a dir: feu el que us sembli, però que no sigui a casa meva, que no m’afecti directament.


Responia a la idea que hi havia moltes necessitats, que la gent, la societat, demanava molts recursos, molts serveis, que requerien una sèrie d’equipaments, però que apareixien moviments que rebutjaven l’establiment d’aquests equipaments a prop de casa seva i, en canvi, volien els serveis que oferien: centrals elèctriques, abocadors, etc. (En certa manera, fa poc s’ha pretès desqualificar l’oposició al cementiri nuclear d’Ascó amb aquests arguments).

Bé: és evident que els consumidors han d’assumir la seva part de responsabilitat, han de veure que tot té un preu, que no ens podem posar una bena als ulls per no acceptar les connotacions negatives: el progrés no és un camí de roses.


Doncs bé: vaig al tema que, en aquest cas (i espero que em sabreu disculpar), és directament polític. Recordo els anys que CiU era aliada del PP d’en José M. Aznar... Entre les moltes coses que havia d’acceptar i que el seu president demanava als catalans que ho acceptessin era, per exemple, el transvasament de l’Ebre o la instal·lació de centrals tèrmiques.


Enguany, la mateixa CiU ha obert les portes a pactes a Madrid amb el PSOE d’en José Luis Rodríguez Zapatero, en pro de la superació de la crisi econòmica que ens absorbeix tots plegats. En Duran i Lleida en fa bandera tot sovint: responsabilitat, sentit d’Estat, hem d’estar tots units per superar la crisi...

Ara: a Catalunya, ni aigua! CiU ha passat directament a defensar la cultura del NO! Qualsevol iniciativa que es pretén engegar al Parlament de Catalunya, especialment si la promou ERC, rep el NO del grup parlamentari de CiU, fins i tot lleis històriques com la Llei del Cinema, com la Llei de Successions, com el nou finançament (encara recordo fa pocs anys el llavors Conseller Primer del govern, Artur Mas, afirmant que havia arribat a l’acord de finançament definitiu amb José M. Aznar!), com la Llei de Vegueries!


En fi: està clar que la gent de CiU ara defensa la divisió provincial espanyola, primer per no donar cap èxit a ERC, i després per no reconèixer que s’ha pogut fer allò que ells no van poder en vint-i-tres anys.

En tot cas, com sempre, qui hi surt perdent és el país. Però es veu que n’hi ha que posen davant els interessos del seu partit als interessos del seu país. No sé què passarà d’ara endavant, però jo recordo que quan ERC era a l’oposició votava amb el govern totes les lleis que suposaven un avenç nacional.

No pot ser d’una altra manera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada