dissabte, 9 de febrer de 2013

La indissoluble unitat


He triat un títol que m’ha semblat prou significatiu dels moments que estem vivint: n’hi ha una colla que l’esgrimeixen per justificar-ho tot (en altres moments històrics, no ens costaria gaire vincular-ho amb les ideologies feixistes), n’hi ha que apel·len a la sensatesa per preservar la democràcia i que sigui el poble qui decideixi; n’hi ha que estan a l’expectativa dels esdeveniments...


Entre ahir i avui m’ha vingut al cap perquè he ensopegat amb tot d’anècdotes que m’ho han recordat.

La Soraya (PP) diu que trametran al TC la declaració de Sobirania del Parlament i en Lucena (PSC) l’aplaudeix perquè diu que és evident la seva il·legalitat. Potser sí, però són actituds d’aquelles dels arbres que no ens deixen veure el bosc (la llei escrita no ens deixa veure la veritat). El que s’hauria de recórrer al TC (o a qui sigui) és l’article aquest de “la indissoluble unitat”: hi ha res que sigui “indissoluble” i eternament permanent? És la irracionalitat feta llei! I ens la volen fer empassar tant sí com no.

Em vénen al cap els discursos dels tres últims ponents del cicle Catalunya-Espanya del PEHOC: el federalista Marcelino Iglesias (PSOE) afirmava que si Catalunya s’independitzés seria com si li amputessin un braç (indissoluble unitat?); l’enginyer Joaquim Coello apel·lava (com Foment...) a reclamar el concert econòmic (perdó: qui ens ho ha ofert, com diu avui a l’Ara en Carles Capdevila?); ahir mateix, Francesc Valls, director de l’edició de El País a Catalunya em donava la raó quan jo em demanava que portem tres-cents anys preocupant-nos per la relació Catalunya-Espanya, però que des de l’altra banda la relació Espanya-Catalunya no els mereix cap interès. Tot es redueix a la constitucional “indissoluble unitat”.

També ahir vaig poder seguir per internet la intervenció de l’alcalde de Gallifa en un programa d’Intereconomia. En faig cinc cèntims:

Els “periodistes” del plató estaven ben crispats perquè entenien com a burla a la gloriosa ensenya nacional (no sé per què però tot això em recorda els fets del Cu-cut! de fa més de cent anys) que Gallifa hagués complert la disposició legal que l’imposava Llanos de Luna (PP) (aquests del PP s’han omplert la boca de defensar allò que realment interessa els ciutadans, que és sortir de la crisi, però l’únic que fan és fer perdre el temps i els calés als ajuntaments posant plets per l’absència de banderes, per les declaracions sobre la insubmissió fiscal, sobre la sobirania, etc.) col·locant una bandera espanyola de proporcions ben reduïdes a la façana de l’Ajuntament.

Com que, malgrat la crispació, no tenien la manera de destarotar la calma de l’alcalde, els tertulians van haver de recórrer a la història de sempre: “i si els ciutadans de la Val d’Aran es volen independitzar?”, que ho facin, va contestar l’alcalde, som demòcrates. “I si els d’un barri de Barcelona?”, em pensava que no hauria de respondre preguntes surrealistes, que va dir l’alcalde.

Amb la qual cosa, van tornar a la càrrega amb els tòpics de sempre (i penso que aquí l’alcalde no va estar prou fi): “Des de quan Catalunya és Espanya” i “Catalunya ha estat mai independent?” La resposta que els senyors d’Intereconomia tenen al cap (com fa la Constitució Espanyola) és “d’abans dels dinosaures, ben a prop del Gènesi...”, però la realitat no és aquesta.

La resposta és: i què és Espanya? El Sahara Occidental, Ifni, Guinea Equatorial, el Marroc, les Filipines són Espanya? Gibraltar i Portugal? Ceuta i Melilla? Andorra i el Rosselló són Espanya? La gloriosa Constitució defineix els límits del Regne d’Espanya? En els últims dos-cents anys, els límits del Regne d’Espanya (i el mateix Regne) han canviat constantment i Espanya segueix existint, no? La independència de Catalunya no impediria la continuïtat de l’existència d’Espanya, no?

De fet, internacionalment, Espanya apareix com a tal quan Napoleó envaeix els regnes hispànics el 1808 i entronitza Josep com a rei d’Espanya alhora que incorpora tot el Principat de Catalunya a França. Quan Ferran VII recupera el tron el 1813 ho fa amb un títol que fins llavors no havia existit mai: Rei d’Espanya; i recupera la part sud-pirinenca del Principat de Catalunya.

“Catalunya no ha estat mai independent!” És ridícul, però s’ho creuen i tot! El Canadà és independent? Doncs això: resulta que el Cap d’Estat és la reina d’Anglaterra, però això no vol dir que no sigui un Estat independent, no és així? Doncs aquesta era la situació de Catalunya fins al Decret de Nova Planta de 1716: supressió de les institucions catalanes i submissió a les lleis de Castella. Així de clar i de simple, encara que els hereus de Felip V, de Castella, no ho vulguin recordar.

Avui he llegit que Rajoy (PP) s’enorgulleix que la UE manté les ajudes a l’agricultura i, a canvi, renuncia a la inversió pel corredor mediterrani. I, mentrestant, a les “chirigotas” de Cadis es burlen i ridiculitzen els catalans perquè volen independitzar-se: ells mantenen les ajudes a l’agricultura i els catalans es queden sense promoció econòmica.

Suposo que tot plegat també forma part de la indissoluble unitat de la nació espanyola que postula irracionalment (i inconstitucionalment, si la Constitució té alguna lògica universal) la sagrada (sempre que PP-PSOE no es posin d’acord per canviar-la d’avui per demà) Constitució Espanyola.

En fi, em penso que aquest capítol encara no ha acabat...

2 comentaris:

  1. Ja és això, Pere. Per als senyors del PP i del PSOE els catalans som els espanyols que vivim a Catalunya i no poden entendre, o consideren una simple extravagagància, que molts catalans se sentin part d'una nació diferent... La bona notícia és que això fa inviable cap possibilitat d'entesa... Només quan disposem d'un Estat propi ens tindrsn respecte.

    ResponElimina
  2. Sí. No fan més que donar-nos motius per marxar ràpid. L'últim, la història de les banderes

    ResponElimina